La dada que fa pensar que Sánchez podrà arribar al final de la legislatura
BarcelonaQui sap quin era el desig polític del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, mentre es menjava el raïm de Cap d’Any, però no seria estrany que el verb resistir hi hagués aparegut (de nou). El 2025 s’ha tancat amb una corrua d’escàndols per al cap de l’executiu espanyol: Santos Cerdán i José Luis Ábalos, mans dretes per dirigir el PSOE, han entrat a la presó; la seva família està sota investigació judicial; i altres nombrosos casos de corrupció o d’assetjament sexual ocupen portades de diaris. Les derrotes parlamentàries, sovint causades pels socis que li van facilitar la investidura, també hi han aportat un extra de fragilitat política. La retirada del suport formal de Junts, la crisi del món de Sumar i Podem i l’incompliment de les promeses pactades amb els seus socis han fet de cada negociació una batalla parlamentària de desgast.
Tenint en compte el context, una de les grans preguntes del 2026 és si el president Pedro Sánchez sobreviurà fins a l’agost del 2027, data límit en què es poden convocar eleccions generals. Els últims sondejos dibuixen un escenari en què el PSOE perd suport, però la majoria absoluta d’escons que li van fer confiança el 2023 s'esfumaria sobretot per la davallada de Sumar (es deixaria uns 16 escons), la poca compensació de Podem (n’aconseguiria uns 3-4) i la puixança de Vox (podria duplicar escons i superar la seixantena).
Incentius per trencar la majoria parlamentària
La recerca a nivell comparat ens informa que, malgrat que pugui semblar una paradoxa, els governs minoritaris són més habituals quan hi ha una elevada polarització, factor que també propicia que no col·lapsin de seguida i perdurin en el temps. Com il·lustren els casos de Bèlgica, Noruega o Dinamarca, els socis petits de la coalició fan tot el possible per convocar eleccions quan arriben a la conclusió que col·laborar amb el govern els resta suports electorals. És a dir, quan pensen que si es fessin eleccions avançades, millorarien resultats. Si fem un cop d’ull als sondejos, no sembla que aquests incentius hi siguin en el cas espanyol. De fet, en l’escenari actual, formalment conegut com a govern minoritari substantiu (en el qual el govern no té un suport estable i es negocia llei per llei), aquest dilema és més viu que mai i, a nivell comparat, rarament són els partits petits de fora del govern els que forcen la convocatòria electoral.
Això, però, també té una altra cara de la moneda, que fa barrinar els presidents amb capacitat de convocar eleccions (com Felipe González el 1993). És convenient esperar-se a temps millors o bé cal anar ara ja a les urnes per amortir pèrdues i tenir una oportunitat?
Passat l’equador de mandat, el final del túnel és a prop
Vora un 18% dels governs en democràcies parlamentàries són coalicions minoritàries, com el cas espanyol, i un 31% són governs minoritaris d’un sol partit sense majoria absoluta d’escons (com el del PSC a Catalunya). Si fem un cop d’ull a la tendència des de 1945, veiem que som en un període en què els governs cauen relativament aviat. De mitjana, en els últims cinc anys els executius sobreviuen poc més del 50% de la legislatura. Els governs en minoria duren encara menys: poc més d’un terç del temps que hi haurien de ser. Es tracta, però, d’una mitjana que amaga molta variació. L’exemple paradigmàtic és el cas italià, en el qual els executius han resistit poc més del 34% de la legislatura.
Els governs amb un partit amb majoria absoluta són els que aguanten més, seguits d’aquells de coalició que tenen majoria d’escons. Els executius de més d’un partit sense majoria absoluta no solen arribar a la meitat de la legislatura. Si, a més, són governs sense un pacte estable amb els partits que són fora de l’executiu, esgoten poc més d’un terç del temps que els tocaria. Tanmateix, aquestes dades comparades també tenen una altra realitat: gairebé tots aquells governs minoritaris de coalició que superen la meitat de la legislatura aconsegueixen acabar-la. Sánchez ha esgotat ja un 57% de la legislatura i, per tant, ha deixat enrere els auguris estadístics més foscos.
El gràfic curiós de la setmana
Espanya, a la cua en taxes d’ocupació
A mesura que els baby boomers es jubilen, el debat sobre la sostenibilitat del sistema de pensions s’aguditza. Espanya dedica el 13,5% del PIB a pagar les pensions i es preveu que s’arribi al 17% l’any 2050, la xifra més alta dels països de l’OCDE. El fet que 3 de cada 4 euros destinats a pensions vinguin de gent que treballa i que la resta siguin transferències finançades amb dèficit ha obert la caixa dels trons del conflicte generacional. El llibre “La vida cañón. La historia de España a través de los boomers”, de la periodista Analía Plaza, és l’últim espetec d’aquest conflicte polític. Amb tot, un dels problemes (tradicionals) de l’economia espanyola és que en tots els grups d’edat, sobretot els més joves, la taxa d’ocupació és de les més baixes de l’Europa occidental. És complicat pagar pensions si la gent no treballa (ni cobra bé).
