Sánchez ja no té excusa
BarcelonaPedro Sánchez ja ha aconseguit les dues renúncies principals que volia de Pablo Iglesias: que el líder de Podem renunciés personalment a ser ministre d'un eventual govern de coalició i que renunciés a la defensa d'un referèndum per a Catalunya. La condició catalana va ser la primera que va caure, amb una rapidesa que, per desgràcia, a aquestes altures ja no ens hauria de sorprendre. La segona condició ha caigut aquest divendres com una fruita madurada a la força, amb més celeritat de la que a priori s'esperava, sobretot després del clar posicionament de les bases podemistes a favor que el seu líder entrés a la Moncloa.
Encara no està tot dit, però el secretari general del PSOE i president en funcions espanyol veu així aclarit el camí cap a la seva investidura la setmana que ve. En realitat, veu com se li acaben les excuses per no anar cap a la lògica electoral –barrar el pas a les dretes va ser la seva promesa– d'un govern amb l'esquerra alternativa que durant totes aquestes setmanes de tumultuosa negociació sovint ha semblat que l'incomodava més que no pas li interessava. De fet, més enllà d'estratègies negociadores, així ha estat: perquè Sánchez aspira a ocupar una centralitat política i ideològica que ha quedat òrfena per l'escorament cap a la dreta de Ciutadans. Per això el govern amb els podemistes li genera tants dubtes, a Sánchez, perquè l'escora massa cap a l'esquerra i l'obliga a acceptar, a més, l'aval en forma d'abstenció com a mínim d'una part de l'independentisme. En aquest sentit, ERC i JxCat hauran de decidir ara si efectivament, per evitar el mal major d'una repetició electoral que obrís la porta al perill d'un tripartit de dretes o a un govern PSOE-Cs, opten per facilitar la investidura de Sánchez, encara que hagi tancat explícitament la via del referèndum i no hagi fet ni el més mínim gest de concòrdia cap al sobiranisme. La possible abstenció independentista anirà en tot cas carregada d'escepticisme i de la inexcusable exigència d'obertura d'un autèntic diàleg polític.
Sigui com sigui, de moment, davant l'anunci d'Iglesias, lluny de celebrar-lo, Sánchez s'ha limitat a exigir mans lliures per triar els membres del seu executiu, inclosos els de l'òrbita de Podem. Entrem així en el tram final de la negociació. El candidat del PSOE a president segueix jugant fort, però cada cop li queda menys marge per no acceptar com a socis Podem, l'opció preferida del seu electorat. Si va endavant, la seva obsessió serà, però, que el govern de la Moncloa tingui un perfil el més moderat possible per mantenir així l'anhelada centralitat. I entre les temptacions de la moderació hi haurà, sens dubte, la d'adormir el plet català en lloc d'abordar la qüestió políticament, amb valentia. Seria un error.
Amb Iglesias vigilant des de fora, amb la sentència del judici al Procés com a primera prova de foc i amb el trident de dretes competint per liderar en duresa l'oposició, a un eventual executiu de coalició PSOE-Podem, únic a Europa juntament amb el govern portuguès, no li espera una arrencada fàcil.
