12/03/2021

La Catalunya ignorada dels barris vulnerables

2 min
El barri de Campclar de Tarragona
Disponible en:

La Catalunya dels barris vulnerables és una realitat sovint invisible. Molts prefereixen no veure-la. Molts mai han trepitjat una realitat incòmoda. Aquest cap de setmana a l'ARA l'hem volgut retratar: hi hem anat, hem parlat amb els veïns, hem preguntat als experts. El retrat que en surt és el d'unes àrees que se senten oblidades i estigmatitzades, atrapades en un cercle viciós de manca d'oportunitats i degradació urbana que no fa sinó podrir i eternitzar els problemes. Els intents de revertir la situació, que n'hi ha hagut, en la majoria dels casos mai han acabat de reeixir per falta de continuïtat i de mitjans. Les dues crisis d'aquest segle XXI han resultat letals per a uns barris que ara mateix viuen immersos en el drama de la pandèmia. Amb el problema de l'habitatge com a factor decisiu, l'atur, els dèficits educatius i de salut, la debilitat associativa i del comerç, i la petita delinqüència molts cops associada a les drogues són altres factors que es repeteixen en molts d'aquests barris, tant de l'àrea metropolitana de Barcelona (sobretot a l'eix del riu Besòs) com d'altres entorns urbans de les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona. D'aquests barris, n'hi ha de molt coneguts i marcats, mentre que d'altres, que igualment pateixen situacions degradades, són directament ignorats per una gran majoria de catalans. Com si no existissin.

La Catalunya del segle XXI, de fet, concentra greus problemàtiques socials en les mateixes zones que fa quatre dècades. Com si el temps no hagués passat i la realitat es pogués ignorar. No vol dir que no s'hi hagi fet res, però a la pràctica segueixen molt per sota de la mitjana de benestar del país. Podem trobar moltes excuses i raons per explicar-ho, però es miri com es miri és un fracàs col·lectiu. Són el pati del darrere d'un progrés repartit desigualment, són els barris que amaguen una impotència com a societat, són la prova palpable d'un estat del benestar dèbil que al final sempre deixa en inferioritat de condicions, i en molts casos al marge de la legalitat, un gruix massa important de ciutadans. Amb les administracions superades, a vegades només les entitats socials i veïnals aconsegueixen parar el cop. Fan una feina de suplència imprescindible i lloable. Però no és suficient.

No hi ha solucions màgiques per revertir aquests barris, però com a país no podem caure en el fatalisme de pensar que no hi ha solució i que d'aquí quaranta anys seguiran igual. Només amb unes polítiques públiques decidides i persistents en el temps, fruit d'un gran pacte de país, que incloguin actuacions transversals i intensives en educació, urbanisme, habitatge, sanitat, seguretat, comerç i cultura, es pot pensar en una eventual via de sortida de la marginalitat, de l'espiral de degradació. Els plans de barris que en el seu moment va impulsar el tripartit o els que ha fet l'Ajuntament de Barcelona els últims anys són només un punt de partida d'efectes beneficiosos però limitats. Hi ha molta feina a fer. Escoltar els que hi viuen és el primer pas. I millorar és possible, com s'ha demostrat en alguns casos, per exemple a Bellvitge. Catalunya no pot seguir ignorant els seus barris vulnerables. Aquest no és el país que volem.

stats