El drama ocult de les famílies amb fills amb trastorns de conducta
BarcelonaEl mateix dia que es presentaven els pressupostos més expansius de la història de Catalunya, amb una despesa rècord de 41.000 milions, prop d'un centenar de persones es manifestaven a la plaça Sant Jaume per reclamar ajudes a les famílies amb fills que pateixen trastorns de conducta. Es tracta d'una lluita de desenes de famílies, agrupades a l'associació Afatrac, per aconseguir recursos per als seus fills, que s'arrisquen a caure en la marginalitat per la manca de recursos per tractar aquests casos. Precisament, la salut mental és el taló d'Aquil·les del sistema sanitari, i a poc a poc es va prenent consciència que s'ha de tractar al mateix nivell que la resta d'afeccions i superar tots els estigmes que porta associats. L'últim baròmetre de l'Unicef, que recull l'opinió dels infants i els adolescents, col·loca la salut mental com una de les seves principals preocupacions.
Però és que en el cas de les famílies d'Afatrac parlem d'autèntiques emergències, ja que sovint aquests nois i noies acaben en entorns de marginalitat i, en casos extrems, en morts prematures per manca de suport i acompanyament especialitzat. Això, per no parlar del potencial destructiu sobre el nucli familiar que poden tenir aquestes malalties i les situacions d'estrès i fins i tot de violència que poden patir els pares per la manca de suport per fer front a casos complicats i, sovint, violents. Costa d'entendre que famílies que no poden fer-se càrrec dels seus fills perquè són un perill per a ells mateixos no tinguin on acudir ni un itinerari fixat per salvar-los i evitar que, quan arriben a la majoria d'edat, marxin de casa, amb el risc que caiguin en el pou de les addiccions o la delinqüència.
Precisament, la reclamació d'Afatrac és que aquests joves no han de ser tractats com un perill sinó com a malalts mentals, tot i que massa sovint l'administració no es fa càrrec d'ells fins que es perden. La conselleria de Salut i la de Drets Socials han d'aprofitar la conjuntura pressupostària propícia per posar solucions sobre la taula i facilitar els mitjans necessaris, siguin terapeutes o pisos d'acollida, perquè aquestes persones tinguin la possibilitat de dur una vida tan normal com sigui possible. Evidentment, tot passa per un diagnòstic com més ràpid i acurat millor, perquè es pugui actuar de seguida. Fins ara aquestes situacions es vivien com un drama ocult, ja que per a uns pares és molt difícil assumir que no poden conviure amb els seus fills i que de vegades és millor cedir-ne la tutela a la DGAIA, però com a societat tenim el deure de donar-hi una resposta. El missatge que s'ha de traslladar a aquests pares que pateixen en silenci és que estem amb ells, que els entenem, i que no poden sortir-se'n sols.
Afortunadament, cada vegada hi ha més literatura científica sobre aquests trastorns i se'n parla sense problemes, fins i tot en àmbits com l'esport d'alta competició. Falta, però, que l'administració vagi un pas més enllà i elabori plans concrets per atendre aquestes famílies i que no hagin d'avergonyir-se ni de manifestar-se davant del Palau de la Generalitat.
