Escola Nova 21 i la necessitat d'innovar en educació

BarcelonaFa tres anys que va començar el projecte Escola Nova 21 per ajudar les escoles i els instituts que ho volguessin a innovar en els seus sistemes d'aprenentatge amb tècniques com barrejar grups d'edat o esborrar les fronteres entre assignatures. Durant aquest temps més de 500 centres, públics o concertats, hi han participat d'alguna manera, tot i que només una trentena han tingut el seguiment intensiu i de control complet. Ara el programa arriba a la seva fi amb la sensació que els objectius s'han acomplert amb escreix, que els centres que hi han participat han fet un pas endavant, i que ha arribat el moment que el que fins ara era un programa pilot passi a ser política troncal del departament.

Catalunya ha sigut històricament innovadora en matèria pedagògica, però en els últims temps hi ha hagut una certa sensació d'estancament, de por al canvi i a trencar amb rutines molt establertes des de fa anys a les aules. Professors desmotivats, materials desfasats, centres sense instal·lacions adequades, limitacions burocràtiques... Escola Nova 21 ha pretès ser un revulsiu contra tots aquests obstacles, ha mostrat les debilitats d'un sistema que no s'ha sabut adaptar a les noves realitats que els nois i noies troben fora dels murs dels seus centres. I el resultat ha sigut extremadament positiu, tot i que ara caldrà analitzar a fons totes les experiències que s'han testat als centres, ni que sigui només perquè ha ofert nous horitzons i ha demostrat que hi ha una altra manera d'enfocar l'ensenyament.

Dues directores de centre, Susanna Tarapiella i Mercè Miralles, i una cap d'estudis, Anna Salvans, que han participat en la prova pilot, expliquen les seves experiències en un reportatge de la secció de Societat. Miralles ho resumeix en una frase que serveix de titular: "Hem sortit de la nostra zona de confort". El fet de conèixer altres metodologies, de relacionar-se amb altres centres, de posar en comú els resultats obtinguts, ha canviat la manera que tenien de concebre l'educació i la feina a l'aula. Ara bé, totes elles coincideixen que per tirar endavant el projecte han hagut de fer molta pedagogia entre els pares, que veien amb recel que els seus fills hi participessin, i han acabat comprovant que la mateixa administració no està preparada per fer front a una revolució pedagògica com la que plantegen.

Per això, és important que el que va començar com un programa público-privat que responia a una crida de la Unesco, i que va ser impulsat per la Fundació Bofill, la UOC, EduCaixa, la Diputació de Barcelona i 26 centres, ara tingui continuïtat com una política educativa de la Generalitat. Si de veritat creiem que els països que són pròspers són aquells que innoven i que no tenen por al canvi sinó que miren d'avançar-s'hi, no hem de dubtar a innovar en un àmbit tan clau com l'educació. Com? Recollint el millor de la tradició pedagògica del país, conservant el que s'ha demostrat efectiu però canviant sense por allò que ara mateix no funciona.