Europa ha de ser capaç de defensar-se
L’artilleria ja no és el sistema d’armament que mata més soldats en una guerra. Era el més mortífer des de la Primera Guerra Mundial, però això ha canviat. La Gran Guerra també va ser el primer escenari de les grans batalles de trinxeres, amb grans grups de soldats que lluitaven aferrissadament per cada pam de terreny. La zona del front era clara i delimitada: era on es trobaven les trinxeres dels exèrcits enfrontats. Ara el front és difús i molt més ampli. Ulls electrònics controlen cada racó d’un gran camp de batalla. Els militars han d’actuar en grups petits i amb molta rapidesa, intentant evitar cridar l’atenció. Es camuflen com poden i es cobreixen amb xarxes, que s’han convertit en una estratègia de defensa clau, fins i tot per tapar carreteres i infraestructures bàsiques.
I tot això ha canviat per un nou tipus d’aparells: els drons. Vehicles no tripulats –sobretot voladors, però no només, perquè també n’hi ha de terrestres, marins i submarins–, dirigits per control remot, barats i ràpids de fabricar.
Els drons han canviat tant la guerra, tal com es pot veure a Ucraïna, que per a un soldat pot arribar a ser més segur moure’s pel front amb un senzill patinet elèctric que amb un tanc cuirassat carregat d’armament. Un dron que costa centenars d’euros pot fer volar pels aires un tanc que ha costat milions. I aquests petits aparells que han canviat tant la guerra han provocat que el front d’Ucraïna estigui completament estancat. Detecten i ataquen gairebé qualsevol moviment de soldats de tots dos bàndols. Les batalles ja no són com les de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, però guanyar un pam de terreny és tan difícil com llavors.
El comissari de Defensa i Espai de la UE, Andrius Kubilius, admet a l’entrevista que publiquem avui que Europa és molt lenta a l’hora "d’aprendre les lliçons d’Ucraïna" i que la majoria d’estats membres de la Unió "no tenen les capacitats per detectar i interceptar drons d’una manera efectiva i sense que costi un dineral". És optimista, assegura que la UE està fent els deures, però és conscient que queda molta feina perquè es pugui garantir la seva pròpia defensa en un context geopolític cada vegada més tens i amb l’avenç accelerat de la tecnologia armamentística.
La Unió Europea no té més remei que prendre’s la situació seriosament. L’amenaça russa és real. Si amb l’atac contra Ucraïna no n’hi hagués prou per pensar-ho, ho han fet encara més evidents les últimes incursions aèries a diferents països de la Unió. I la volatilitat de l’administració nord-americana de Donald Trump també deixa clar que no s’hi pot confiar cegament. Europa ha de ser capaç de defensar-se sola si vol ser independent de veritat i no resignar-se a un paper subaltern en el món multipolar que s’està dibuixant. I la tecnologia dels drons, la que cal per fabricar-los i guiar-los, però també la que cal per interferir-los i destruir-los, ha de ser una de les claus de l’estratègia de defensa europea. Els drons han canviat les guerres i és de preveure que encara les canviïn més.
