Europa i el poder d’una idea per no repetir els errors del passat

L’únic futur dels països d’Europa és la unitat”, escrivia Jean Monnet, l’arquitecte d’una Unió que es construiria a partir de “realitzacions concretes”, de cessions voluntàries de sobirania, amb regles i institucions comunes. És una Unió Europea que neix de la por, de la necessitat de garantir que els horrors d’una guerra que ha devastat el continent no es tornaran a repetir, com tampoc la revenja de la terrible postguerra que descrivim avui al diari amb totes les seves crueses i misèries. Una Unió que ha après que la pau no es fa des de la desigualtat i que la humiliació dels perdedors, signada al Tractat de Versalles el 1919, va ser l’origen de la devastació posterior. Aquella Europa ferida i pobra, que deu la seva victòria a uns Estats Units que emergiran de la Segona Guerra Mundial com un nou poder global, començarà a escriure el seu endemà a partir de la col·laboració de dues grans potències enfrontades, França i Alemanya.

El llegat d’aquella Europa encara és avui al cor de la Unió. Ho és en el missatge de pau, en la sublimació de la negociació i l’acord, en la força de les institucions. Però també hi és en forma de ferides mal tancades. En el debat per les compensacions del nazisme ressuscitat a Grècia durant la crisi econòmica; en l’onada de germanofòbia que ha recorregut els països del rescat els últims anys; hi és, també, en la imatge i la percepció de Rússia. La història recent del continent ha construït una unió d’estats -ampliada al sud i l’est- amb llegats i ferides diferents. És la UE de les contradiccions, de les diferents visions que s’arrosseguen des de la seva creació.

“No unim pas estats, unim persones”, havia dit Jean Monnet des del principi, però és l’anomenat Comitè d’Acció per als Estats Units d’Europa, que es crea el 1955 per dissenyar l’embrió de comunitat, qui decidirà que “la unitat política de demà dependrà de l’entrada efectiva de la unió econòmica” i que no es poden “cremar etapes” ni avançar de manera diferent. La UE continua avui atrapada en el mateix dilema. Entre els interessos econòmics i financers de la Unió i els drets d’una ciutadania durament castigada per la crisi; entre la força política dels estats i de les seves fronteres i el dret d’una part de la ciutadania a qüestionar l’ statu quo ; entre el dret d’acollida als refugiats i la defensa d’unes polítiques d’immigració i asil nacionals; entre l’Europa política i l’Europa econòmica. I, tot i això, la història de la UE ha estat una història de pau i progrés. Una construcció política de cooperació regional sense precedents. Només li falta tornar a trobar el seu Jean Monnet. Recuperar la inspiració d’aquells que -com els va dir l’aleshores president Kennedy- van saber transformar Europa “només amb el poder d’una idea constructiva”.