Europa està en guerra amb Rússia en territori ucraïnès. Al febrer farà quatre anys de l'inici de la invasió. Cada cop més sonen tambors de guerra d'un conflicte més general. Exageració? Alarmisme interessat? El fet és que la dinàmica geopolítica és certament desagradable i incòmoda. Ningú vol aquesta deriva bèl·lica i de rearmament. Però la realitat és la que és: l'expansionisme de Putin és explícit i implacable, com també ho són els fracassos que fins ara ha conreat el president nord-americà, Donald Trump, en la seva missió de mediador i pacificador, una missió marcada per la disruptiva proximitat que ha mostrat amb Moscou i per la pressió a Kíiv –perquè faci cessions territorials– i al conjunt d'Europa –perquè es rearmi i assumeixi la seva autodefensa–. Aquest és el panorama. És important no perdre'l de vista.
Les declaracions d'aquest dijous del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, s'han de llegir en aquest context. Creu que Europa "és el proper objectiu de Rússia" i diu que "ja estem en perill". Fins al punt que demana als governs occidentals que es preparin per a un escenari de guerra comparable al que van viure "els avis i besavis" del continent. Per molt que en aquesta alerta de Rutte hi bategui la voluntat de conscienciar els governs europeus perquè, seguint els dictats de Trump, facin més despesa armamentística, la veritat és que no es pot obviar el fet que Europa està perdent la garantia de defensa atlantista amb els EUA com a germà gran, ni tampoc es pot minimitzar que el nacionalisme rus, amb el suport indirecte xinès, ha revifat i resulta imprevisible i poc fiable. Sotmesa a una pinça EUA-Rússia, Europa necessita reaccionar. Ho està fent. El gir alemany és el més vistós, primer amb Schulz i Von der Layen, i ara també amb Merz.
L'apel·lació de Rutte a les dues guerres mundials del segle XX no és gratuïta. És una manera de sacsejar la mentalitat europea forjada en el llarg període de pau i prosperitat en què ha viscut el continent des de la fi de la Segona Guerra Mundial (amb l'excepció de la guerra regional dels Balcans als anys 90, conseqüència indirecta de la descomposició de l'antiga URSS). La Guerra Freda no era guerra, era confrontació ideològica, dissuasió nuclear, repartiment d'influències en un món bipolar i equilibri inestable. Les guerres s'externalitzaven i Europa quedava preservada.
Per tant, s'entén que costi assumir el canvi de rol. Però toca entomar la responsabilitat. Ucraïna ens ha tornat a portar l'horror bèl·lic al cor d'Europa, una guerra en què ens juguem molt. I, com s'està veient, l'amic americà ja no és exactament un amic: Trump no està disposat a ajudar –com a màxim, a fer negocis amb l'ajuda– i, per si no n'hi hagués prou, es comporta amb un menyspreu burleta cap a les institucions comunitàries i caps als seus líders. La seva defecció ens obliga a prendre les regnes del nostre destí. L'objectiu no és la guerra, sinó l'autodefensa. Per preservar la democràcia i el benestar no hi ha més remei que enfortir-se, també militarment. Per molt que això violenti el pacifisme majoritari de les generacions que hem viscut i crescut a redós de l'OTAN liderada pels EUA.
