L'escàndol a l'Hospital de Torrejón de Ardoz arran d'uns àudios destapats per El País provoca una profunda indignació. A les gravacions es pot sentir el conseller delegat del grup privat Ribera Salud –que gestiona el centre públic en règim de concessió– donant ordres explícites per augmentar les llistes d'espera rebutjant pacients i proves que no els són rendibles. El cas implica una presumpta mala praxi del centre hospitalari madrileny, que pot haver posat en risc pacients prioritzant el guany econòmic per sobre del dret fonamental a la salut.
Els recels, lògics, van molt més enllà dels usuaris del centre. La desconfiança s'escampa a tot el model de privatització sanitària desplegat de fa dècades a la Comunitat de Madrid i que té l'origen justament en el que va començar fent el mateix grup Ribera al País Valencià als anys 90. El model es basa en concessions a grups privats als quals l'administració autonòmica paga un cànon anual fix en funció de la població a la qual presten servei. Ras i curt: l'hospital rep els mateixos diners faci més o menys operacions o proves diagnòstiques. Els problemes potencials d'aquest enfocament sanitari s'han vist ara ben nítids a Torrejón de Ardoz, però la mateixa ministra de Sanitat, Mónica García, ha alertat que "no és un cas aïllat".
És inevitable preguntar-se on hi ha el pecat original que ha permès arribar a aquesta situació, o si una cosa així podria passar a casa nostra, on el model sanitari es basa en una robusta xarxa pública però també amb un paper essencial d'entitats privades. La gran diferència amb Madrid es troba en el model de concertació, en com i amb qui s'articula aquesta col·laboració publicoprivada, i en les garanties i controls que l'administració ha d'exercir per preservar l'equitat i el bé comú.
El contracte dels centres catalans concertats amb l'administració no només es fa, en el cas dels hospitals, majoritàriament amb entitats sense ànim de lucre o fundacions amb participació pública d'ajuntaments o consells comarcals, sinó que està enfocat a assolir uns objectius d'activitat. Els centres hospitalaris es comprometen a fer un nombre determinat d'assistències, operacions o proves a l'any. Tot s'enfoca, doncs, a eixugar les llistes d'espera –encara inadmissiblement llargues, recordem-ho– i evitar que hi pugui haver incentius perversos que acabin per vulnerar els drets dels pacients.
Aquest model de concertació tan propi ha esdevingut una de les grans fortaleses del sistema sanitari i, per això, ha de ser una prioritat preservar-lo i protegir-lo de les empreses que s'enfoquen sobretot a repartir dividends entre els accionistes. Amb tot, reconèixer el valor del model actual no vol dir ignorar-ne els riscos i, per això, cal vetllar essencialment per dos principis: la transparència i el rendiment de comptes.
A més, el fet d'estar lluny del model privatitzador d'Ayuso no ha de fer perdre de vista els reptes que afronta la sanitat catalana, on l'altíssima pressió assistencial (no només hospitalària sinó també als CAP, i ho veiem aquests dies amb l'epidèmia de grip disparada) recau sobre unes plantilles de professionals sanitaris curtes i sovint no prou ben remunerades.
