El sector pesquer de Catalunya, i en general dels països mediterranis de la Unió Europea, respira força millor des de la matinada de dissabte. El Consell de la UE de Pesca i Agricultura tenia damunt la taula un pla per al 2026 que implicava la reducció del 65% dels dies hàbils per sortir a mar, que en el cas de la pesca d’arrossegament els deixava en nou. Una setmana llarga en tot un any. Les confraries catalanes parlaven d’una estocada de mort per al sector, i l’impacte en el mercat hauria estat més que notable, perquè els últims 15 anys el consum de peix fresc al país ha anat caient fins a un 40%, principalment pel preu. Finalment, i sense necessitat d’activar una minoria de bloqueig d’Espanya, França i Itàlia (una eina disponible però de molt alt cost polític), la UE ha decidit deixar la situació com estava: hi haurà 143 dies hàbils per pescar i no s’aplicaran noves restriccions mediambientals durant el 2026.
Es pot parlar d’èxit polític, però les confraries ho relativitzen. Consideraven que l’esforç fet de fa anys per adaptar la seva feina a la sostenibilitat ecològica del medi marí no es tenia en compte, i que la contenció del 2025 havia de donar pas a un augment dels dies (en volien 180) per al 2026. L’aparent paradoxa de la situació és que institucions científiques i mediambientalistes han mostrat més proximitat i comprensió amb la posició dels pescadors que amb la de la UE. La realitat és que tots aquests àmbits directament implicats en la pesca, per activitat o per anàlisi, tenen en compte amb més o menys intensitat el factor socioeconòmic. El Consell de la UE de Pesca i Agricultura no, amb la qual cosa sempre tendirà a considerar curtes les millores en sostenibilitat que es vagin aconseguint.
De fet, la principal crítica del sector i dels països afectats és que el reglament pesquer és inflexible, i que les propostes de la UE es basteixen a partir de xifres-objectiu sovint injustificades i inassolibles. N’és exemple un cas que afecta particularment els pescadors catalans: es pretenia penalitzar la pesca de l’escamarlà malgrat que els científics no hi aprecien cap situació de sobrepesca. És talment com si en educació només es funcionés amb exàmens tipus test o en justícia els judicis els resolgués una màquina aplicacondemnes. El factor humà ha de comptar.
Això ens porta al debat recurrent de la Unió Europea com a màquina burocràtica. En aquest camp, no tant en relació amb la paperassa com amb la rigidesa reglamentària. Per descomptat que una UE forta és necessària, i en l’època de sacseig global que vivim, imprescindible. I també és lògic que per combinar els interessos de 27 països els reglaments siguin el camí a transitar. Però si es vol mantenir un cert sentit comú i la població adherida al projecte, cal lluitar contra la paquidèrmia institucional, contra la inflexibilitat lligada exclusivament a un reglament, a un text o a una xifra. És prou significatiu que en el cas de la pesca, i malgrat l’allau d’arguments del sector i fins i tot científics, la sensació majoritària des de l’inici del Consell, dimecres, i fins poc abans que se’n conegués la resolució era que s’imposaria la proposta ultrarestrictiva de la UE.
Cal saludar, per tant, que, al marge de la resolució final, del Consell de la UE n’hagi sortit un compromís de reforma del reglament. Veurem.
