El finançament autonòmic: la mateixa història de sempre
BarcelonaEl ministeri d'Hisenda ha fet arribar a les comunitats autònomes un informe redactat pels seus propis experts sobre quin ha de ser el càlcul sobre la població ajustada de cara a una eventual reforma o revisió del sistema de finançament autonòmic. La manera com es calcula la població és la clau de volta de tot el sistema, ja que determina quants recursos es reben. El sistema no assigna els diners en funció del nombre de persones que habiten cada comunitat, sinó que ajusta aquesta xifra amb altres variables com ara l'edat o la dispersió geogràfica, que es considera que encareix els serveis. Aquest fet perjudica les comunitats, com ara Catalunya, que tenen la població més concentrada i no especialment envellida. D'aquí que des de la Generalitat s'hagi defensat incloure també altres paràmetres, com ara el cost de la vida, que introdueixen una distorsió en el finançament autonòmic.
El principi és molt clar. Un euro no compra el mateix a Catalunya que a Extremadura, de manera que construir o mantenir una escola o un CAP resulta més car, de mitjana, aquí que allà. Això també es reflecteix en els sous, així que el mateix salari públic a Catalunya no comporta el mateix poder adquisitiu que en una altra part. Per tant, sembla raonable incloure aquesta variable a l'hora de fer un càlcul acurat de les necessitats de cada comunitat autònoma per garantir un finançament correcte dels serveis públics a tot el territori de l'Estat. Doncs bé, a la proposta dels experts del govern espanyol, aquesta idea es desestima perquè, afirmen, "no sembla que un índex de preus del consum de les administracions, amb les dificultats que pot suposar, pugui aportar millores al sistema".
En realitat, amb aquest document el govern espanyol ja està ensenyant quina és la seva idea: introduir correccions en el sistema actual per evitar algunes distorsions que es produeixen en l'actualitat, però en cap cas plantejar-se una reforma a fons que acabi amb els desequilibris de fons. El que està sobre la taula, doncs, és una simple revisió del sistema pactat entre Antoni Castells i Elena Salgado el 2009, i que la majoria d'experts consideren confús i poc transparent, a més de provocar grans diferències entre comunitats autònomes. Així, segons les dades de liquidació del 2018, Cantàbria va disposar de 3.400 euros per habitant, i el País Valencià, de només 2.400: 1.000 euros menys. En el cas de Catalunya la xifra va ser de 2.664. No hi ha cap ajustament que pugui justificar aquestes diferències, i per això és necessari un canvi estructural.
És possible que amb la proposta d'Hisenda es corregeixin algunes d'aquestes distorsions, però en cap cas estem davant de cap panacea que pugui resoldre ni l'infrafinançament crònic ni el dèficit fiscal de Catalunya. Aquesta solució només podria venir d'un sistema propi com el del concert. Això sí, el Govern té l'obligació de lluitar per cada euro que pugui venir a Catalunya i aprofitar la seva influència política en benefici dels ciutadans. I això significa fer propostes i establir aliances amb territoris com el País Valencià i les Balears, amb qui es comparteixen els mateixos problemes, perquè el resultat no sigui la mateixa història de sempre.
