Habitatge públic: és tan important construir com mantenir

Hi ha un ampli consens polític i social en el sentit que la crisi de l'habitatge és una prioritat. Estem en un moment d'urgència residencial. L'increment de població –en vint anys hem passat de 6 a 8 milions d'habitants– i el sector turístic i de serveis han tensionat al màxim el mercat de l'habitatge. Els preus estan disparats, tant els de compra com els de lloguer. En especial, per als joves resulta molt difícil emancipar-se. La mitjana d'edat en què marxen de casa està en els 30 anys, molt per sobre de l'europea. El problema de l'habitatge és molt greu a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana, però en realitat ja afecta el conjunt de Catalunya, amb moltes ciutats petites o mitjanes amb conjuntures també complicades. Només cal veure el cas del Vendrell que expliquem avui, ciutat que ha doblat la població en dues dècades i que ja comença a generar gentrificació en els seus veïns.

Davant d'una situació crítica i complexa, les administracions estan apostant, per fi, per promoure mesures per protegir realment el dret a l'habitatge amb regulacions del mercat –encara està per veure l'efectivitat dels topalls a les zones tensionades, i segurament caldrà anar evolucionant-los– i, alhora, per construir habitatge públic. Val més tard que mai. L'aposta és benvinguda. El govern de Salvador Illa es proposa fer-ne 50.000 entre ara i l'any 2030. Cal regulació i cal iniciativa publicoprivada. Les dues coses. Perquè la situació de partida és molt deficitària.

En concret, la manca d'habitatge públic a Catalunya ve de lluny: som a la cua d'Europa en aquest terreny, amb un 1,7% d'oferta de pisos de propietat pública sobre el total (a la UE són el 9%, mentre que a França són el 16%, a Àustria el 24% i als Països Baixos el 30%). Amb una oferta sòlida de les administracions, s'aconsegueix incidir en els preus del mercat i, alhora, fixar uns estàndards de qualitat. Això aquí no ha passat.

Durant uns anys, la política de les administracions catalanes va ser que la propietat dels pisos públics acabés passant a l'usuari, amb la qual cosa no es va consolidar el parc públic. Ara ja no és així. De manera que, al costat de l'increment d'oferta pública, el repte passa a ser la gestió d'aquests habitatges. I pel que expliquem avui a l'ARA, centrant-nos en el cas de Barcelona, el model no acaba de funcionar. Tant el sistema d'adjudicació com el manteniment dels edificis presenta ineficiències. Ens trobem amb la paradoxa que una part del parc de pisos públics està buida: el model és el dret de superfície, que vol dir que el beneficiat adquireix el pis a un preu molt per sota del mercat per a un període de 75 anys, després del qual el retorna a mans públiques. Però sovint passa que els adjudicataris no tenen prou recursos per pagar l'entrada o per contractar una hipoteca.

L'altre problema, el del manteniment, també és greu. En el cas barceloní, s'està evidenciant que l'empresa municipal IMHAB està infradotada, tal com denuncien a l'ARA els seus treballadors i reconeix el mateix gerent. Això està provocant que els inquilins no tinguin una interlocució fluida amb l'administració per resoldre incidències quotidianes. En resum: cal posar mans a l'obra i mans a la bona gestió.