L'altra obligació de la sequera: repensar Catalunya

Les restriccions per la sequera es comencen a fer notar entre la majoria dels ciutadans de Catalunya, que fins ara havien pogut viure-hi més o menys d'esquena. Però alguns sectors i activitats econòmiques fa temps que noten la manca d'aigua. Aquest és el cas de la ramaderia transhumant, que no ha pogut baixar de les muntanyes: a la plana no hi havia prou aigua ni per a l'herba ni per als abeuradors. Aquest any alguns ramaders, per primera vegada a la seva vida, han hagut de deixar de fer la transhumància que s'ha practicat a Catalunya durant generacions. De fet, d'herba no n'hi ha hagut prou ni a les valls pirinenques, i els pastors han hagut de pujar-hi farratge. I com que n'hi ha més demanda que mai, aquest any la palla va cara: ha duplicat el preu.

Malgrat que la transhumància sigui una activitat mil·lenària, a algú li pot semblar anecdòtic que ara corri perill, perquè aquí ja no té el pes econòmic que havia tingut històricament. Però més enllà de la pagesia, que per raons òbvies és un dels sectors més afectats per la sequera, la indústria també en pateix les conseqüències d'una manera greu. Ara, amb la declaració d'emergència en 202 municipis, a les zones afectades haurà de reduir un 25% el consum d'aigua. Això tindrà implicacions com ara reduccions de producció, que afectaran altres sectors, com el dels serveis. La indústria alimentària en pot sortir especialment perjudicada. A tall d'exemple, una dada: el 80% del pa és aigua. Fer cotxes, roba i fins i tot medicaments també gasta aigua. L'aigua és imprescindible per a molts processos, i alguns dels quals ni tan sols ens els imaginem.

Costa una mica imaginar fins a quin punt la manca d'aigua i les restriccions que comporta poden arribar a afectar aspectes tan variats de la nostra societat com l'economia, l'esport, l'oci i fins i tot la salut i el benestar general dels ciutadans, sobretot si encara han d'anar més enllà. No sabem quant durarà aquest episodi de sequera intensa, el més greu que s'ha registrat mai a Catalunya. I, a més, és un avís: l'escalfament global és una realitat, aquest any ha superat les expectatives i sembla que s'està accelerant. Per tant, és d'esperar que en vinguin més. Les mesures que prenguem aquests mesos ens serviran per aprendre què podem i què no podem fer en cas d'emergència, però haver-les d'aplicar ens ha de dur a buscar, sigui com sigui, la manera d'evitar que tornin a ser necessàries. 

Hem d'actuar a tots els nivells. Sí, d’entrada, augmentant la capacitat de dessalinització i regeneració d'aigua, però també potenciant l'eficiència dels processos industrials –perquè en gastin tan poca com sigui possible–, la consciència dels ciutadans i la responsabilitat social en tots els sectors, també el turístic. I sobretot, repensant Catalunya: ha de ser un país viable també en una situació de manca d'aigua. Si això implica revisar quins hàbits, esdeveniments i projectes fem o deixem de fer, ens ho hem de plantejar abans que no ens ho imposi la realitat per la força.