L'onada ultra amenaça Catalunya
L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) confirma el que ja s'entreveia: l'onada ultra amenaça seriosament Catalunya. Els grans corrents ideològics internacionals sempre acaben arribant. La tendència a l'alça d'Aliança Catalana i Vox és clara i, de moment, res no sembla aturar-la. La doble cara que el fenomen té aquí (la cara independentista i l'espanyolista) no pot dissimular la seva força: si ara es fessin eleccions, per la forquilla alta el vot d'extrema dreta sumaria 34 escons al Parlament, a tocar del PSC com a primera força. Naturalment, a la pràctica, en termes d'una hipotètica governança, Aliança i Vox no podrien anar junts, però sí que sumen en polítiques concretes, en especial en la seva mirada xenòfoba i antiimmigració. El seu discurs està condicionant cada cop més l'agenda política i els debats, tensionant la convivència i prometent falses dreceres als grans problemes del dia a dia de la gent: habitatge, cost de la vida, llengua, seguretat, burocràcia, però també crisi climàtica o inestabilitat mundial.
El suposat discurs antisistema d'Aliança i Vox –en realitat no ataquen les causes de la desafecció política o de les desigualtats, sinó que busquen bocs expiatoris en la part més dèbil– va penetrant en àmplies capes socials. Els partits tradicionals, amb lideratges qüestionats i la credibilitat general tocada, no estan trobant la manera de combatre la demagògia antipolítica. Això és especialment rellevant en el camp independentista, tant a ERC com a Junts, però en especial en el partit de Puigdemont, a qui la formació de Sílvia Orriols li està robant la cartera del vot tradicional d'ordre. La decepció del votant independentista sembla haver trobat en Aliança una via de càstig als antics lideratges del Procés i un retorn a la inflamació identitària més emocional.
Si es confirmés l'auge d'aquestes dues formacions a l'extrem dret de l'arc parlamentari català, la governabilitat del país quedaria seriosament compromesa. És probable que cap suma fos possible: ni de les esquerres (estan a la ratlla de no arribar als 68 escons), ni del bloc central (un Junts a la baixa difícilment estaria disposat a sacrificar-se per fer possible un govern d'Illa en minoria), ni l'independentisme (encara que sumessin, ERC i la CUP mai no pactarien amb Aliança), ni les dretes (que no sumarien). Això podria abocar a noves eleccions i, eventualment, a un bloqueig polític. De manera que el panorama pràctic és tan preocupant com l'ideològic.
Ens encaminem cap a un terreny desconegut. El fet que ens passi com a altres països no és un consol. És la constatació d'un fracàs col·lectiu que perjudica a tothom. La ingovernabilitat acaba tenint una traslació a la vida de les persones: no s'aproven pressupostos ni s'engeguen grans projectes públics. La paràlisi política té sempre efectes perjudicials concrets en els serveis socials (sanitat, educació, benestar), en el suport a les empreses i, en conjunt, en la confiança econòmica. També, per descomptat, suposa aprofundir en el descrèdit del sistema democràtic, ja prou qüestionat, cosa que alhora no fa sinó donar més ales a l'extremisme ultra i els seus cants de sirena rebentistes. Si s'entra en aquest bucle, costarà molt de sortir-ne.