La meritocràcia funciona poc o gens si ets pobre

A Espanya l’ascensor social està espatllat. Si vens d’una família de rendes baixes, ho tindràs molt més difícil per progressar que si parteixes d’un entorn de classe mitjana-alta o alta. Si, a més, ets dona i vius en una regió del sud-oest peninsular, encara ho tens pitjor. La meritocràcia, doncs, no funciona perquè no hi ha igualtat real d’oportunitats. De fet, hi ha llocs on fa moltes dècades que s’ha establert el que els experts anomenen una “desigualtat persistent”, per exemple en regions com Extremadura, Andalusia i les Canàries, amb l’emigració com a única sortida. En canvi, al nord estem millor, sobretot al País Basc i Navarra, i també a Catalunya, tot i que no tant. Les evidències fa temps que existeixen, el mateix govern espanyol ho ha reconegut a l’informe Espanya 2050, i ara ho corrobora un estudi d’Esade Ecpol que té com a base la població que fa declaració de renda (n’han quedat excloses les capes més baixes, fet que encara hauria agreujat més el resultat). En tot cas, la conclusió és que la mobilitat intergeneracional és deficient i les causes són diverses, però en conjunt es concentren en tres àmbits: les desiguals oportunitats educatives (s’ha millorat, sí, però persisteixen el problema de l’educació dels 0 als 3 anys, que majoritàriament no està coberta pel sistema públic; el problema de l’accés a les extraescolars, i, per dalt, el de l’accés a màsters i postgraus); en segon lloc hi ha la qüestió de la fiscalitat, que continua beneficiant les rendes altes (aquí cal esmentar la visió reformista de l’economista Thomas Piketty, que advoca fins i tot per crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom finançada amb una combinació d’un impost progressiu sobre la propietat i un altre sobre les successions), i en tercer lloc, uns ajuts socials insuficients i que sovint no arriben als més necessitats (en aquest sentit, cal remarcar les recents queixes de les entitats del tercer sector social a causa de l’endarreriment dels ajuts de la Generalitat, o, en l’àmbit mundial, el darrer informe d’Oxfam sobre l’increment de les desigualtats a causa de la pandèmia). A part d’aquests tres factors clau, hi ha problemes afegits, com l’endogàmia en l’accés a càrrecs públics, la manca endèmica de dinamisme empresarial d’algunes regions i un urbanisme segregador que enquista guetos.

Tot plegat fa que a l’estat espanyol si neixes en una família amb pocs ingressos les teves oportunitats d’educació i desenvolupament personal siguin molt més baixes que en altres països europeus. No estem a la cua, però tampoc anem endavant. En concret, Espanya se situa en una posició intermèdia, és a dir, entre països com Austràlia i Suïssa –on hi ha una alta mobilitat intergeneracional– i els Estats Units i Itàlia –on els ingressos dels pares influeixen “en gran manera” sobre els ingressos dels fills, especialment entre els nivells més alts de la distribució de la renda–. Pel que fa a Catalunya, la mobilitat intergeneracional és una mica millor, en especial a la província de Barcelona, però no gaire. En resum: o arreglem l’ascensor social o la meritocràcia no funcionarà.