Més calor i menys aigua
Coincidint amb l'entrada d'un pic de calor que avança l'estiu dos mesos, la junta de govern de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) ha aprovat la declaració d’estat d’excepcionalitat per sequera extraordinària per a la conca del riu Segre i per a la zona irrigable del canal d’Urgell. Es tracta d'una mesura excepcional que obre les portes a agilitzar futures restriccions per al consum d’aigua i a reclamar ajudes públiques per les pèrdues agrícoles. No ha concretat restriccions d'aigua, una responsabilitat que caldria assumir. Algú ho haurà de fer. Per si algú encara en dubtava, ja hem entrat de ple en un terreny inconegut: una escassedat d'aigua històrica, molt preocupant. Ningú sap com evolucionarà el temps les pròximes setmanes i mesos. De moment, les prediccions no són gaire falagueres, i tant de bo es produeixi un gir i arribin aviat pluges abundants. Ara mateix, res ho indica.
La decisió que ha pres la CHE, doncs, era inevitable i potser es queda curta. Si les coses continuen com fins ara, amb aquesta sequera persistent s'hauran de prendre altres mesures d'aquesta índole o més radicals. Cal que tothom en prengui consciència i n'assumeixi les conseqüències a escala particular i col·lectiva. Des de les instàncies dels governs, tant el català com l'espanyol, i des dels ajuntaments i la resta d'administracions, tocarà mullar-se per l'aigua. En l'última cimera catalana de l'aigua, el panorama de divisió no va ser gaire edificant. Davant de situacions d'urgència com la que comencem a tenir, és necessari aparcar diferències ideològiques i tàctiques. I demagògies fàcils. El clima electoral no hauria d'interferir en la lluita contra la sequera.
No es tracta de caure en l'alarmisme, sinó de ser previsors per evitar mals majors. Això a curt termini. A mitjà i llarg termini, igual com va passar amb la sequera del 2008 que va donar peu a la construcció de les primeres dessalinitzadores, toca també posar en marxa projectes per gestionar i racionalitzar millor el consum d'aigua, tant en l'àmbit agrícola (que és el més rellevant), com en l'industrial, el privat i el del lleure i el turisme. En tots ells hi ha molta feina a fer, des d'optimitzar els sistemes de reg fins a millorar les conduccions d'aigua per evitar pèrdues, passant per la construcció de més dessalinitzadores, l'avanç en la regeneració (o reutilització) d'aigües residuals per a usos agrícoles o industrials (i en el futur per al consum de boca) i l'excavació de nous pous i recuperació d'aqüífers.
La conjunció d'un període de sequera propi de la conca mediterrània i el fenomen nou –lligat al canvi climàtic– de la pujada sostinguda de les temperatures és el que ens està portant a aquesta situació inèdita. Si a això hi sumem que el territori català mai havia suportat una càrrega poblacional tan gran, que inclou els habitants fixos i un flux de turistes que s'està disparant de nou, fa que estiguem davant d'un repte inajornable i crucial si volem assegurar-nos un futur de benestar. Com diu el lema de l'Ebre, l'aigua és vida. Garantir-la per a tothom ha de ser a partir d'ara, i durant els pròxims anys, una prioritat política.
