Els Mossos no poden ser moneda de canvi política
Cada vegada que hi ha aldarulls al carrer, l'actuació dels Mossos, i en concret dels antiavalots, es converteix en objecte de debat polític. Llavors els responsables polítics anuncien grans canvis, grans auditories internes per castigar els agents que han incomplert els protocols, que solen acabar en res. I així fins a la següent polèmica, on tot torna a començar. En aquesta ocasió, però, el debat es barreja amb les negociacions per la investidura del futur president, i això ha fet créixer l'ús partidista del cos fins a cotes més elevades, encara. El súmmum és que el partit del conseller Miquel Sàmper, Junts, critiqui la gestió d'aquest mateix departament. I que ell mateix hagi estat especialment tebi en la defensa de la policia catalana. No és estrany, doncs, que hi hagi malestar a dins del cos amb els seus responsables polítics.
Així doncs, el que s'ha de reclamar a la classe política catalana és, sobretot, responsabilitat. En primer lloc caldria veure en què va quedar "l'auditoria més gran de la història" que va prometre el conseller Miquel Buch arran dels incidents en les protestes per la sentència de l'1-O. Per què és tan difícil fer un exercici de transparència? Aquesta opacitat és el que alimenta la imatge que dins del cos regna una mena de llei del silenci corporativista que acaba derivant en impunitat. En aquest sentit, seria desitjable una investigació ràpida i un retiment de comptes immediat sobre el cas de la noia que va perdre un ull dimecres.
En segon lloc, si cal estudiar un canvi en el model policial, això s'ha de fer al Parlament escoltant totes les posicions, i no com a moneda de canvi en unes negociacions per la investidura en què cada partit està més pendent dels titulars a la premsa i de l'actitud a curt del soci potencial que d'una altra cosa. Els debats importants no es poden abordar en calent. Cal partir de la base de dues realitats: la primera és que qualsevol policia integral del món necessita unitats d'ordre públic per lluitar contra el vandalisme i garantir la seguretat de les persones en una manifestació; la segona és que Catalunya, com a societat avançada que és, no tolera els excessos policials i és molt exigent amb l'ús que es fa de la força. No passa el mateix en altres llocs de l'Estat, com s'ha pogut veure aquests dies.
Per tant, és positiu que s'obri el debat sobre l'ús de les bales de foam o sobre tècniques com les del carrusel. Però al mateix temps, el Govern ha d'estar al costat de la seva policia i no posar-la constantment sota sospita. Sobretot si, com és el cas, es fa més per raons electoralistes que per convicció. No hi ha solucions màgiques i totes les democràcies tenen problemes semblants, però la recepta és clara: donar suport a la majoria de professionals que fan bé la seva feina, apartar els agents que cometin excessos i, alhora, obrir el debat sobre les tècniques de control en manifestacions.
I per últim: tota la solidaritat amb els companys d'El Periódico que van veure com, en una suposada protesta a favor de la llibertat d'expressió, s'atacava la seva redacció.
