Netanyahu marca el pas al Pròxim Orient
Quan el 2018 Trump va cancel·lar l'acord nuclear amb Teheran que havia pactat Obama, per a Israel va ser un error flagrant. A partir d'aquell moment, Tel-Aviv va reclamar als EUA suport per rearmar-se: les administracions de Trump i Biden no han parat d'enviar-hi l’armament que ha demanat Netanyahu, també durant el darrer any i mig d'aniquilació a Gaza.
Com Putin, que a Ucraïna fa el que vol, Netanyahu marca l'agenda a Trump tant a Gaza com a l'Iran, on a la pràctica ha boicotejat les negociacions en curs entre Washington i Teheran per reprendre l'acord nuclear que el mateix Trump va frustrar en el seu primer mandat. Les xulesques promeses trumpistes que posarien fi a les guerres dels seus amics en un vist i no vist han quedat en no res. Tots li han pres la mida; la Xina també, per cert: el silenci de Pequín sobre la negociació dels aranzels és ben eloqüent. Els líders mundials el deixen fanfarronejar. I li fan poc cas.
Netanyahu s'està fent fort al Pròxim Orient: està deixant clara la seva superioritat militar, per descomptat a Gaza, però també al Líban, Síria, Cisjordània i l'Iran. La República Islàmica no té una capacitat militar equiparable a la de Tel-Aviv. Tot apunta que Teheran apujarà el to de la resposta en comparació amb la que va donar el juliol passat, quan també va ser atacat. L'aiatol·là Ali Khamenei ha considerat que els atacs són una "declaració de guerra" i ha insistit que revelen la "naturalesa vil" d'Israel, el qual, segons ha dit el president de l’Iran, Masoud Pezeshkian, rebrà una "resposta legítima i poderosa". Malgrat la retòrica, no sembla que hagi d'esclatar una guerra regional, tot i que el risc d'escalada hi és. És una incògnita la direcció que pot agafar el cicle de represàlies mútues. En tot cas, per molt que Israel bombardegi instal·lacions nuclears clau i en mati els líders militars i científics, res no fa pensar que el país dels aiatol·làs es donarà per vençut en la seva pretensió de tenir armes nuclears. L'acord amb Washington, doncs, s'allunya.
El vell (nou) enemic d'Israel seguirà al seu lloc, incòmode, com una amenaça latent. Certament, l'Iran ha perdut forces clau interposades amb les quals inquietava Tel-Aviv: la caiguda de Bashar al-Assad a Síria i l'afebliment de la milícia libanesa de Hezbollah l'han deixat sense dos tentacles rellevants. Hezbollah està molt tocada i, a més, el nou president libanès, Joseph Aoun, apadrinat pels EUA, s'ha compromès a desarmar-la. Però a l'Iran encara li queden les milícies xiïtes a l'Iraq i els houthis del Iemen. El règim liderat per l'aiatol·là Khamenei manté cartes per seguir jugant la seva partida. Continuarà, doncs, sent un maldecap per a Israel i per a Occident.
Un Israel que, fortament armat, aliè a les crítiques internacionals per la brutalitat inhumana emprada a Gaza i emparat pels Estats Units –que, encara que Netanyahu vagi a la seva, ni l'abandonen ni l'abandonaran–, domina la regió, marca territori i fa una exhibició de força rere l'altra. I, tanmateix, el Pròxim Orient no és ni de bon tros un lloc més segur, avui. Tampoc per a l'estat jueu.
