No ens carreguem ara el lideratge educatiu
Una escola, com qualsevol organització humana complexa, necessita un lideratge, una direcció, algú al capdavant que assumeixi el risc de decidir en última instància. En el cas dels centres educatius, això no vol dir anar en contra de la feina en equip del claustre de mestres. No és això. Un director o directora és algú que agafa la responsabilitat de donar la cara davant de tota la comunitat educativa: mestres, alumnes, famílies, administracions, entorn social... Algú que, si ho fa bé, promou el diàleg intern i extern, es preocupa de retenir el talent i consolidar l'equip, té cura de les condicions de feina dels companys, busca enfortir la identitat al centre, vetlla per la coherència del projecte, aconsegueix suports i complicitats arreu. Dirigir amb intel·ligència, empatia i credibilitat és tan complicat com necessari. No tothom hi està disposat ni és tan fàcil fer-ho. També cal una formació, per dirigir. I una recompensa. I eines per poder fer-ho.
El sector educatiu públic català, majoritari (atén el 65% de l'alumnat), té uns quants problemes enquistats. Fa uns anys que perd prestigi social i que té crisi de resultats. Una de les causes és la manca de lideratge als centres, cosa que no passa en el sector concertat (24% del total) ni al privat (11%). Per descomptat, hi ha altres problemes irresolts en l'educació: els enrarits debats metodològics, la gestió de l'educació inclusiva o la pèrdua d'autoritat (no confondre amb autoritarisme) dels docents. També, esclar, la qüestió salarial i de les condicions laborals, al voltant de les quals s'ha produït ara un acord entre el Govern i els sindicats minoritaris (CCOO i UGT).
Però la qüestió del lideratge no és menor. I dins de la seva rellevància, un dels elements claus és la possibilitat dels directors de triar els mestres més adequats per al seu projecte. De fet, l'OCDE assenyala que els sistemes amb millors resultats acostumen a donar més capacitat a les direccions per participar en la selecció del professorat. És una eina clau, no només per buscar professionals que encaixin bé amb l'escola o l'institut (per exemple, en un entorn amb molta immigració, té sentit buscar mestres que provinguin de famílies migrades), sinó també perquè això, de retruc, permet retenir talent i consolidar equips, que és un altre dels forats negres del sector públic, on cada any hi ha un terç dels docents que canvien de centre. ¿Algú s'imagina una feina on, per sistema, cada any un terç de la plantilla és nova?
Una millor captació de talent, no estrictament lligada a l'antiguitat com a mèrit clau, és un pas decisiu en aquest sentit. La llei d'educació de Catalunya (LEC) preveu que fins a un 50% de les vacants puguin ser places perfilades, és a dir, escollides en funció del perfil –via currículum i entrevistes personals per part de la direcció del centre– i no per antiguitat. Fins ara només s'havia arribat al 7%. Amb el nou acord Govern-sindicats, es reduiran encara més. És un cop dur contra l'autonomia de centre i el lideratge. Es fa un trist servei a l'educació pública. Els directors que s'havien cregut que s'anava cap a un canvi de sistema se senten enganyats i decebuts. És lògic. La reculada és inexplicable.