Una nova generació per capgirar la Xina?
Són temps difícils per fer prediccions, però precisament perquè ens trobem en un moment de canvi continuat és interessant plantejar-se com pot ser l’evolució de la que ara mateix és la segona potència mundial: la Xina. Després d’anys en què havia aconseguit prendre posicions amb les seves exportacions i inversions arreu, que li auguraven un futur de control tou del món, la pandèmia i la gestió erràtica que n’ha fet han capgirat les seves possibilitats.
Per una banda, de cara a l’exterior la crisi del covid i el secretisme amb el qual l’ha gestionat han demostrat que no és un agent internacional de fiar. A més, els tancaments draconians han paralitzat la seva economia, posant en evidència la dependència excessiva que Occident tenia dels seus productes i primeres matèries. Si a això s’hi suma el seu suport a Rússia en el conflicte amb Ucraïna, l’actuació autoritària a Hong Kong i les amenaces a Taiwan, la imatge amable d’una Xina pacífica comença a trontollar.
Però és a escala interna on el canvi sembla que sigui més intens, tot i que incert. També aquí ha estat el covid el detonant d’unes protestes que han sorprès el món per la seva virulència, ja que feia temps que no es veia un moviment d’oposició a les polítiques governamentals d’aquesta dimensió, tot i que els últims dies hagi estat reprimit o almenys silenciat. La insistència en la política de covid zero, en un moment en què la variant òmicron ho fa gairebé impossible, i la mala planificació en la vacunació dels més vulnerables, han posat les autoritats contra les cordes. L’espurna van ser els morts en un incendi al qual no van poder arribar els bombers per culpa de les restriccions covid, però ja feia molt de temps que anaven apareixent protestes i aldarulls pels confinaments forçosos que havien portat els ciutadans al límit.
Bona part d’aquestes protestes les han liderat joves universitaris que plantegen no sols una crítica a les restriccions covid, sinó també a la limitació de les llibertats individuals, que s’han restringit encara més els últims anys, des que el totpoderós Xi Jinping és al poder. És una generació que es va criar en el moment del boom econòmic, quan el país creixia a ritmes del 8% o el 10% –enguany només creixerà al 3%–, i en un cert context d’obertura cultural i social. Molts han sortit a l’estranger, coneixen bé la cultura occidental, s’han emmirallat en les grans potències culturals asiàtiques de Corea del Sud i el Japó i tenen orgull de país. Són més lliures i més nacionalistes, i no qüestionen el sistema polític però sí que volen més llibertats. Avui ens plantegem què demanen i com podrà evolucionar el país en el futur pròxim. Serà important per a ells, però també per a la resta d’un món on, malgrat l’actual replegament proteccionista, la globalització continua sent una realitat en què la Xina continua regnant.
