Un pla d'ajudes necessari per evitar el col·lapse
El Govern va presentar aquest dilluns un ambiciós pla d'ajudes directes per a afectats per ERTOs, pimes i autònoms que ha de servir per amortir el terrible impacte que la pandèmia està tenint en l'economia. S'hi destinaran 618 milions d'euros en tres línies principals: 600 euros per als afectats per un ERTO que cobrin menys de 1.240 euros mensuals, 2.000 euros per als autònoms que hagin tingut un rendiment net el 2020 inferior a 17.500 euros, i 2.000 euros per a les pimes per cada treballador (amb un màxim de 30.000 euros per empresa) a canvi que mantinguin el lloc de treball un any com a mínim. Es tracta, en definitiva, d'injectar diners a les butxaques dels ciutadans i del teixit econòmic amb l'objectiu doble d'evitar la caiguda en la pobresa de persones que sense el virus tindrien feina i el tancament d'empreses que serien també rendibles sense les restriccions imposades per la pandèmia.
Des de l'inici de la crisi economistes de diverses adscripcions ideològiques han advocat per aquest tipus de polítiques, anomenades helicòpter monetari, en què l'important és que les ajudes arribin el més ràpid possible a les butxaques de les persones que les necessitin, agilitzant al màxim els tràmits burocràtics, i a fons perdut. Des d'aquest punt de vista, l'esforç de la Generalitat és notable, i més en un context en què té les finances molt castigades per un sistema de finançament injust que, al seu torn, li impossibilita obtenir diners en bones condicions als mercats. En canvi, el govern espanyol sí que pot accedir a aquests diners, que faciliten institucions com el BCE, en condicions molt més favorables, i per tant hauria de ser l'administració central la que portés la iniciativa en aquest camp. Sí que és cert que el govern espanyol està fent també un gran esforç amb els ERTO, un paraigua social que està evitant un drama encara més gran, però en el cas català, les pimes i els autònoms estan clarament desatesos.
Precisament, aquest dilluns Oxfam Intermón publicava un informe que destacava que a Catalunya hi havia ara 120.000 persones més en situació de pobresa relativa que abans de la pandèmia, cosa que significa un augment de l'11,7%. La crisi, doncs, ja està tenint uns costos socials molt elevats que cal pal·liar al màxim per evitar que s'enquistin. L'excepcionalitat d'aquest xoc econòmic ha fet caure tabús com el del control del dèficit, i les mateixes institucions europees diuen que aquesta no ha de ser la prioritat ara. El raonament és molt senzill: serà més barat mantenir en vida les empreses durant un temps, encara que sigui artificialment i amb fons públics, que haver d'afrontar més tard la factura del tancament en forma de llocs de treball.
És una llàstima que la proximitat de les eleccions pugui aixecar suspicàcies sobre el pla i rebre acusacions d'electoralisme, però tant és, perquè ningú amb dos dits de front pot qüestionar la situació d'emergència que vivim. Ara només cal esperar que la Generalitat hagi après de les experiències anteriors, sobretot dels errors, perquè les ajudes arribin realment a qui les necessita.
