19/08/2023

¿Es pot donar una sortida a les refugiades afganeses atrapades a Lesbos?

Aquest agost s'han complert dos anys de l'arribada al poder, de nou, dels talibans a l'Afganistan. Malgrat les tímides promeses dels inicis, per "tranquil·litzar" les consciències occidentals, que asseguraven que les dones podrien treballar i estudiar, la realitat, com era d'esperar, ha estat una altra. Ho explica avui molt clar Mònica Bernabé en la seva anàlisi sobre la situació. La meitat de les dones que tenien una feina remunerada l'han perduda i, a més, han estat expulsades de les feines més qualificades. Les dones no poden accedir a l'educació secundària ni a la universitat, tampoc poden fer esport, conduir, anar als parcs públics o passejar pel carrer sense tapar-se la cara. Fins i tot al juliol s'han tancat les perruqueries i els centres d'estètica per a dones. És ben bé el que el relator de les Nacions Unides sobre els drets a l'Afganistan ha definit com un "apartheid de gènere".

En aquest context, el més preocupant és que el tracte que s'està donant a les refugiades i els refugiats que, com és ben lògic, van fugir tan bon punt van poder del seu país, és lamentable. N'hi ha milers als camps de refugiats de Lesbos i altres illes gregues, però allà estan encallats, atrapats sense cap possibilitat d'avançar ni tampoc de sortir-ne. L'estratègia de la Unió Europea, que finança aquests camps que amb el nou govern conservador de Grècia ha anat empitjorant les seves condicions de manera deliberada i continuada, és tenir-los aparcats allà. D'aquí les devolucions en calent que han arribat a provocar naufragis i també el maltractament en camps de concentració, on s'eternitza la precarietat i la desesperació. L'objectiu és forçar els immigrants a tornar enrere, cosa que en molts casos seria sinònim de mort i en el cas de les afganeses suposaria obligar-les a tornar a la presó en la qual s'ha convertit el seu país.

Cargando
No hay anuncios

La política migratòria europea ja fa temps que opta per la mà dura tot i les bones paraules quan hi ha un naufragi tràgic. El que és cert, però, és que bona part d'aquestes grans migracions es produeixen a conseqüència de les intervencions militars, polítiques o econòmiques que han fet als llocs d'origen els països del primer món. Un exemple el tenim aquesta setmana. Un vaixell tonyinaire gallec amb bandera de Belize que pescava en aigües del Senegal –l'acord amb el país i la Unió Europea permet agafar fins a 15.000 tones de peix a l'any a vaixells comunitaris, entre els quals 15 d'espanyols– va trobar un cayuco amb un grup de joves pescadors senegalesos que intentaven arribar a les Canàries perquè al seu país ja no hi ha pesca. Se la queden tota aquests vaixells d'altres països. Dels 101 que hi anaven, només en van sobreviure 38. Aquest semestre s'ha de pactar la nova política migratòria europea, però no es tracta només de redistribuir els refugiats que arriben, sinó sobretot de no contribuir a fer que tinguin la necessitat de buscar refugi en un altre lloc.