El procés sobiranista: un camí ni curt ni fàcil

Després de quatre anys d’acceleració del debat nacional, quatre anys trepidants i insòlits, tenyits per la crisi, marcats per la il·lusió de molts i la por d’uns quants, i viscuts en paral·lel a l’auge dels moviments socials i la demanda d’aprofundiment democràtic, s’acosta un nou moment de la veritat. Tornem a les urnes. Si no hi ha cap nou gir, l’assaig desafiador del 9-N, celebrat amb èxit popular (2,3 milions de vots) i impugnat per l’Estat, donarà peu d’aquí tres mesos a unes eleccions autonòmiques plantejades des del sobiranisme com a plebiscitàries: independència, sí o no? No s’hi arriba, però, en el millor moment. Seria d’il·lusos obviar-ho. Mentre encara hi ha veus que miren d’ajornar la convocatòria, sigui per enfortir l’aposta sigui per suavitzar-la, el guirigall més gran afecta la manera com el sobiranisme les ha d’afrontar. Un soroll que, a més de propiciar desconcert i divisió dins el mateix moviment, ha tapat el més important: la discussió sobre el model de país, sobre el tipus d’estat a construir, sobre les raons de fons que han impulsat aquest independentisme democràtic que no s’ha plantejat contra ningú, ni tan sols contra Espanya, sinó com l’oportunitat de bastir un nou país, amb els riscos i oportunitats que això comporta, però en tot cas un país més autoexigent, que ja no pugui escudar els fracassos en el centralisme madrileny, d’altra banda tan real, ineficaç i al·lèrgic a la diferència.

Des del 9-N, un cop vista la negativa total de l’Estat a reconèixer el dret a decidir de Catalunya -hi coincideixen PP, PSOE, Ciutadans i Podem, que condicionen la celebració d’un referèndum català a una improbable reforma constitucional espanyola-, paradoxalment els partits favorables al dret a decidir han anat evidenciant les seves diferències. El resultat és que el bloc sobiranista s’ha empetitit i dividit, tot i mantenir formalment la unitat d’acció (full de ruta entre CiU, ERC, ANC, Òmnium i AMI). L’empetitiment ha vingut, per l’esquerra, de la mà d’ICV i Procés Constituent, que s’han apuntat al nou pol de l’esquerra alternativa liderada per Podem, l’objectiu prioritari del qual ja no és un nou estat o un referèndum per a Catalunya sinó un canvi radical a Espanya. Per la dreta, Unió ha trencat amb l’independentisme desacomplexat d’una CDC encapçalada pel president Mas, que s’ha vist obligat a remodelar el seu govern per la deserció dels consellers d’UDC. L’unionisme, tot i l’auge de C’s i Podem, mostra tanmateix una divisió superior, de manera que no es pot presentar, a Catalunya, com a alternativa ni de govern ni tampoc de projecte de país. Així doncs, el procés sobiranista, que avui posem a examen al diari a través de l’opinió plural de quinze experts, segueix ocupant el lloc central de la política catalana. Ara caldrà veure si els seus protagonistes saben aprendre dels errors, tant per a la cita del 27-S, per a la qual encara està tot obert, com per al camí, que no serà curt ni fàcil, dels pròxims anys.