Putin reforça el seu poder amb unes eleccions farsa
Els portaveus del Kremlin estan venent aquestes eleccions com un plebiscit al voltant de la figura de Vladímir Putin que el president rus ha superat amb nota, amb una participació superior a la d'altres comicis i un suport a la búlgara (88% al tancament de l'edició). Però en realitat aquestes eleccions no tenen cap credibilitat. Són una farsa. El dictador rus ja s'havia encarregat abans d'eliminar físicament la principal figura de l'oposició, Aleksei Navalni, i d'impedir qualsevol altra candidatura crítica. Qualsevol manifestació de dissidència es titlla ràpidament de traïció des dels mitjans oficials, i els seus defensors són acusats de ser agents estrangers a sou de potències enemigues de la pàtria. La guerra a Ucraïna ha convertit la Rússia de Putin avui en un règim asfixiant on tot el que no sigui el culte al líder és vist com a sospitós. En realitat aquest esquema s'ha repetit moltes vegades en la història. No és la primera vegada que un dirigent provoca una guerra per així tapar les seves misèries i refugiar-se en el nacionalisme. El problema aquí és que Putin no és un dictador qualsevol, sinó el d'una potència amb armes nuclears i enfrontat a Occident.
Cada vegada són més les veus, com la de la ministra de Defensa, Margarita Robles, que adverteixen del perill d'una escalada bèl·lica i del risc de guerra en territori europeu més enllà d'Ucraïna. El fet que Putin hagi entrat en una deriva antioccidental i es vegi reforçat pels seus darrers èxits militars sobre el terreny el fa extremadament perillós i provoca dubtes sobre com se l'ha de tractar. Part de l'extrema esquerra i de l'extrema dreta, que en això coincideixen, reclamen que es deixi d'ajudar Ucraïna per calmar així Putin i evitar el risc de catàstrofe nuclear. Però la majoria de governs europeus, i especialment líders com Emmanuel Macron, consideren que si es deixa caure Ucraïna en mans de Putin serà el final de l'ordre internacional i l'entrada en una etapa més fosca encara. De moment, l'únic consens és que Europa necessita rearmar-se si vol ser un actor internacional sobirà, i més quan hi ha el risc real que Donald Trump guanyi les eleccions al novembre i segelli una aliança amb Moscou. Precisament, la nova presidenta del BEI, l'exministra d'Economia espanyola Nadia Calviño, podria tenir la clau per accelerar aquest rearmanent. L'objectiu seria tant continuar ajudant Ucraïna, que recordem que és qui està pagant un preu molt elevat per frenar els russos, com assegurar una força militar que resultés mínimament dissuasòria i que a hores d'ara no existeix.
Som al davant del pitjor moment per a les democràcies liberals des de la caiguda del Mur de Berlín. Les dictadures o règims il·liberals proliferen i una part important de la població europea se sent seduïda per les consignes de l'extrema dreta. Més enllà del debat sobre què s'ha de fer exactament a Ucraïna, el que és evident és que el passi allà acabarà sent determinant, tant per al futur de la Unió Europea com per a l'estabilitat de l'ordre internacional que hem conegut fins ara.
