Com reaccionar al desastre dels resultats de PISA

Els resultats de l'informe PISA són els pitjors que ha tingut mai Catalunya. La sotragada és forta, greu. Fa anys que ens omplim la boca amb la importància de l'educació per al futur del país i, tanmateix, l'evidència és que estem anant enrere, cada cop pitjor. I no s'hi val a donar les culpes a la pandèmia o a les pantalles, perquè tant el coronavirus com la invasió dels mòbils ha passat i passa arreu. I, en canvi, segons les dades PISA, Catalunya està molt pitjor que el conjunt de l'Estat i per sota de la mitjana de l'OCDE. En especial, destaquen en negatiu dos pilars cabdals de la formació: la comprensió lectora i les matemàtiques. Al marge que la tendència general sigui de reculada del nivell educatiu a tot Occident, alguna cosa devem estar fent pitjor si estem pitjor.

Si volem sortir d'aquest cul-de-sac en què ens hem ficat, el primer que cal és reconèixer el problema i fer autocrítica. Les culpes deuen estar repartides. En segon lloc, toca radiografiar la situació amb valentia, dient clarament on són les debilitats del sistema. Cal perdre la por o no ens en sortirem. Si s'aconsegueix fer un diagnòstic diàfan i intel·ligent, serà més fàcil identificar solucions i buscar consensos per implementar-les. I tot això cal fer-ho amb celeritat, perquè la situació és d'emergència. L'informe PISA ens diu que cada cop hi ha més adolescents que acaben l'educació obligatòria sense els mínims. Els mínims! I també que cada cop hi ha menys estudiants excel·lents. Fallem per dalt i per baix. Estem igualant cap avall. I atenció!: en realitat, ja fa temps que hi havia senyals d'alarma, molt abans de la pandèmia. Les PISA del 2018 van ser un toc d'alerta que no es va saber llegir ni compensar.

On són les principals debilitats? On cal actuar prioritàriament? Primer: l'alumnat d'origen migrant i el d'entorns vulnerables són els que treuen pitjors resultats. És urgent, doncs, millorar la seva acollida, atenció i distribució entre els centres. Segon: sobre els mètodes, la innovació –ho diu PISA mateix– no és ni bona ni dolenta en si mateixa, depèn de com s'apliqui: no s'hi ha de renunciar, però tampoc s'ha de sacralitzar quan no dona els resultats esperats per diverses raons. Cal aterrar les experiències a la realitat de cada centre, amb autonomia d'actuació, i fent atenció a l'essència: lectura i matemàtiques. Tercer: la jornada compactada, incorporada el 2012 i que avui tenen el 80% d'instituts, sembla contraproduent. De fet, cada cop es fa en menys països. Els horaris d'estudi i calendaris influeixen, i molt. Quart: al costat de l'estabilització laboral dels docents, necessària, cal més avaluació, més rigor i qualitat. Falten direccions fortes i resultats. Sense la implicació de la professió no hi haurà millora. Cinquè: la sobreprotecció dels nens i nenes –tant a les famílies com a l'escola– no els ajuda; l'exigència ben acompanyada, sí.

L'esforç que s'està fent actualment des de l'administració –Govern i ajuntaments– a l'hora d'abocar recursos en centres vulnerables i de contractar docents per a tot el sistema és rellevant, però no serà suficient. Cal un gran pacte nacional per l'educació. És urgent i imprescindible. I no s'hi val amb una petita millora al pròxim PISA. Necessitem una gran millora. Ens hi juguem el present i el futur del país.