Sánchez: entre l'electoralisme i el lideratge moral
BarcelonaEl president espanyol, Pedro Sánchez, s'ha convertit en una de les veus més crítiques amb Donald Trump en el tauler internacional, fins al punt que l'inquilí de la Casa Blanca l'ha amenaçat amb represàlies comercials per no haver donat el vistiplau a l'ús de les bases de Rota i Morón per atacar l'Iran. Aquesta amenaça, al seu torn, ha obligat la UE a sortir en suport de Madrid, ja que els socis actuen com un bloc comercial i no es pot castigar cap membre per separat. Però aquest dimecres ha passat una cosa encara més important, i és que el president francès, Emmanuel Macron, ha trucat a Sánchez per traslladar-li el seu suport. Això l'endemà que Macron digués, un cop més, que considera que l'atac dels Estats Units i Israel a l'Iran és il·legal.
Sánchez, doncs, pot estar satisfet perquè ha quedat demostrat que no està sol en la seva posició diplomàtica, que és la de defensar que qualsevol operació bèl·lica s'ha de fer sota l'empara de la legalitat internacional. Però el president espanyol ha fet avui un pas més i ha deixat clar que per a ell no és només una qüestió de legalitat sinó de principis, i per això ha ressuscitat el lema de les grans manifestacions contra la invasió de l'Iraq del 2003, el famós "No a la guerra", i ha recordat també la nefasta herència que va deixar el "trio de les Açores". I és cert que George Bush, Tony Blair i José María Aznar, com a promotors de la guerra, van incendiar la regió i van convertir l'Iraq en un focus d'inestabilitat i jihadisme.
Tot i això, és difícil no veure en aquesta operació de recordar l'Iraq un interès electoral per arraconar el PP quan el PSOE no està en el seu millor moment i afronta proves molt dures a Castella i Lleó i a Andalusia. El discurs de Sánchez ha tingut moments de gran gravetat, com quan ha alertat de com grans catàstrofes com la I Guerra Mundial van començar per un cúmul d'errors de càlcul, i d'altres certament més populistes, com quan ha parlat que les guerres "omplen les butxaques dels de sempre".
Sobretot perquè la posició del "No a la guerra" no pot ser un axioma absolut, ja que per exemple Madrid està ajudant Ucraïna a defensar-se de Rússia, i per tant considera que sí que hi ha guerres justes. I també perquè la realitat és que Europa necessita incrementar les seves capacitats militars si vol pintar alguna cosa en el món actual, com ha quedat a bastament demostrat aquests dies. I això tard o d'hora voldrà dir més recursos. De manera que seria esperable de Sánchez un discurs menys de pancarta i més d'estadista, més de parlar amb claredat a uns ciutadans que són prou adults per poder entendre que aquest atac és un error, fins i tot catastròfic, però que l'estat espanyol, en tant que membre de l'OTAN i de la UE, també s'haurà d'adaptar al nou paradigma que imposen personatges com Trump i Putin.
També és cert que si la posició de Sánchez pot ser titllada d'electoralista en alguns punts, la d'Alberto Núñez Feijóo no té cap gruix, ja que es limita a defensar que cal portar-se bé amb els EUA. Però això tampoc és cap novetat.
