UNA COPA AMB...
Microsites 20/06/2016

Girauta: “El meu sentiment espanyol és un sentiment molt poc sentimental”

El cap de llista de Ciutadans per Barcelona conversa relaxadament amb Àlex Gutiérrez

3 min
“El meu sentiment espanyol és un sentiment molt poc sentimental”

BarcelonaJuan Carlos Girauta no és l’home permanentment emprenyat que traspua del seu jo públic. A la barra del bar, es mostra relaxat i amb dots de bon conversador. Ell és conscient d’aquesta disfunció: “Normalment estic de bon humor i m’agrada la conya. Però entenc que la percepció sigui la contrària. He estat molts anys fent un paper difícil als mitjans catalans, en autèntica minoria absoluta. Això fa que acabis forçant les intervencions perquè, si no, no et sentirien”, diu fent els primers glops al Campari Soda. Som a la cocteleria Negroni, al carrer Joaquín Costa de Barcelona, i poso a prova el seu sentit de l’humor. “L’aire condicionat, bé?” Somriu. “Sí, sí, tot en ordre”.

Es considera polític només des de fa dos anys. Abans va ser advocat. I traductor de pel·lícules. I formador de directius. I periodista d’opinió. També músic: va penjar els estudis i es va passar tres anys i mig assajant cada dia amb la seva formació de rock simfònic Astrolabio. “Quan vaig deixar-ho em vaig obsessionar a recuperar el temps perdut a la facultat, i em vaig treure dos anys i mig de carrera en un sol curs. Em passava catorze hores al dia memoritzant: una salvatjada”.

La banda fa anys que es extingir, però conserva la passió musical que van desfermar els Genesis de l’era Peter Gabriel. “Quan vaig sentir per primer cop The lamb lies down on Broadway, als 15 anys, vaig embogir. Era patològic: no podia fer res més que escoltar Genesis. Una reacció del tot física. M’havia de posar a terra i apagar el llum. Com si m’hagués pres alguna cosa. Brutal. Han passat 40 anys però, quan els escolto, home, no m’he d’estirar a terra, però encara noto la punxada de la bellesa en el seu so”.

De fet, va prometre desenfundar la seva guitarra Gibson si C’s treia un bon resultat el 20-D. No va ser el cas. Li faig notar que Puigdemont se li ha avançat. “Amb els Sopa! Ha de ser un plaer: els Sopa de Cabra són collonuts”. Et feia més de Loquillo, li dic. “Loquillo m’agrada, però la veu del Quintana... envejo Puigdemont”. (Dos dies després de parlar amb ell, va arrencar a cantar Mediterráneo en un míting. Per si de cas el resultat no acompanya.)

Si vingués el Centre d’Estudis d’Opinió, respondria que se sent tan català com espanyol. “Això dels sentiments és una cosa molt estranya. El meu sentiment de forma molt profunda és català, quan llegeixo poesia catalana, per exemple, em lliga a l’Empordà. I això que jo sóc un barceloní pur, de Sant Gervasi: per a mi la realitat és que hi ha Barcelona, embastardida com les grans ciutats, i després hi ha tota la resta”.

¿I la pertinença emocional a Espanya? “El meu sentiment espanyol és un sentiment molt poc sentimental, de caràcter pràctic. Al que em forço, i ho estic aconseguint, és a tenir un sentiment europeu. S’ha de construir i forçar el sentit de pertinença a Europa”. Li recordo que fa una estona em deia fàstics dels nacionalismes perquè fan enginyeria social i diuen a la gent què han de sentir. “És veritat”, admet. “Però crec que s’ha de fer de la forma menys invasiva possible”. ¿I no hi ha nacionalisme espanyol a Ciutadans? “No”.

Anem acabant. Li explico que el meu còctel és tricolor -vermell de Martini Bitter, taronja pel suc d’aquesta fruita i blau per una barreja de curaçao i ginebra- en honor als tres partits on ha militat: el PSC, el PP i Ciutadans. Faig notar que, amb guitarra o sense, si el seu partit pinta alguna cosa la pròxima legislatura serà amb algun dels dos partits que va abandonar. “A mi m’agradaria agafar aquesta copa de tres colors diferenciats, agafar una cullereta i barrejar-ho, per poder tenir el millor de cadascuna de les opcions”. Li revelo que el bàrman -l’Edu, un alquimista de coneixements enciclopèdics- m’ha amenaçat de retirar-me la paraula si ho faig. I sí: l’Edu intervé i avisa que, si ho barregem, el color resultant d’aquesta Gran Coalició d’ingredients serà... el negre.

EL CÒCTEL

CAMPARI SODA

El Campari és un licor italià de pomelo que resulta amargant. Però la soda i una pela de taronja acaben equilibrant el resultat i en resulta una beguda refrescant, que entra bé. La combinació va fer que la mateixa casa Campari creés, l’any 1932, una ampolleta de Campari Soda ja preparada: era el primer còctel que es comercialitzava ja barrejat al món, presentat en el clàssic flascó de forma cònica.

stats