Lo Carraixali: el Carnaval singular de l’Alguer

GironaLluny del Principat de Catalunya hi ha un territori insular en què la llengua catalana i el sentiment de pertinença el fan sentir sorprenentment proper: l’Alguer. Aquesta ciutat, incorporada a la Corona d’Aragó al segle XIV, encara avui preserva una variant viva del català. Allí, la identitat batega amb força, sostinguda per paraules, tradicions i celebracions que es transmeten de generació en generació. Les festes, com les llengües, són miralls en els quals les persones es retroben amb aquella versió de si mateixes que perdura en el temps.

Amb l’arribada de Carnestoltes, una ànima dual –entre passat i present– es fa especialment visible i pren forma a Lo Carraixali, el Carnaval alguerès. És una celebració acolorida i desinhibida que desplega una trama complexa de tradicions, influències i continuïtats culturals que expliquen la riquesa d’aquest territori i la necessitat de lluir-la.

A l’Alguer, amb Lo Carraixali, la ciutat s’engalana. Les escoles s’omplen de teles de colors, i la canalla surt a passar-ho bé. Però dins d'aquesta festa lluminosa, dedicada als més petits de la casa, en un instant es pot capgirar tot: el moment en què el carnaval de la Sardenya més antiga es fa present amb tota la seva força.

Una veu primigènia de l’antiga Sardenya

El Carnaval tradicional sard és una celebració d’arrels agropastorals que s’inicia a mitjans de gener, amb les fogueres de Sant Antoni, quan el foc encén places i cruïlles dels pobles de l’interior. La flama purifica, il·lumina la nit hivernal i anuncia un nou cicle. A diferència d’altres versions d'aquesta festa, el Carnestoltes de Sardenya conserva una dimensió ritual gairebé primigènia, estretament vinculada als cultes de fertilitat, al lligam amb la natura i a la lluita simbòlica entre el bé i el mal.

Al cor de l’illa perviuen figures que sembla que emergeixen d’un temps mític: Mamuthones, Tintinnatos, Colonganos, s’Urtzu o, fins i tot, Tumbarinos. Cossos coberts de pells, banyes i esquellots feixucs; rostres ocults rere màscares de fusta negra o tenyits amb pigments foscos. Quan avancen, el so metàl·lic ressona com una tempesta que s’acosta, marcant el compàs profund dels tambors. Són autèntics emblemes d’un univers simbòlic en el qual s’entrecreuen el caos i l’ordre, el gèlid hivern i la renaixença de la primavera.

Aquest món tel·lúric i dens arriba a la localitat a través del Carnevale delle Borgate. La festivitat obre, cada any, els carrers dels nuclis urbans veïns de l’Alguer a les formacions tradicionals vingudes de l’interior. La celebració manté intacte el sentit més recòndit del Carnaval sard i, alhora, el posa en diàleg amb la modernitat de disfresses més lluents.

El cor infantil del carnaval

Si el Carnevale delle Borgate aporta profunditat i gènesi, el cor radiant de Lo Carraixali continua sent el carnaval dels nens. L’Alguer s’ha guanyat amb justícia el títol de ciutat del Carnaval infantil: aquí la infantesa és el centre vital de la festa. Durant setmanes, les escoles es transformen en tallers d’imaginació, en els quals disfresses, comparses i coreografies neixen de la complicitat entre mestres i famílies. Quan els carrers s’omplen, es converteixen en un escenari on milers de criatures celebren la fantasia amb una naturalitat desarmant.

El punt culminant de Carnestoltes arriba amb la pentolaccia, el ritual lúdic del comiat. La plaça s’omple de música i rialles: els infants i les seves famílies canten, ballen i esperen que la pinyata suspesa a l’aire esclati en una pluja dolça de llaminadures. La protagonista és la vella Cià Nica Manca –la reina del Carnaval–, que explica amb humor una versió local de l’obra teatral La giara, de Luigi Pirandello, convertint l’espectacle en un relat completament alguerès. Algunes mans encara tremolen d’impaciència, i quan la pinyata cedeix, els crits d’alegria s’escampen pels carrers com l'última explosió d’hivern. És un gest senzill i, alhora, carregat de significat: el sarau infantil abans del silenci quaresmal, una manera única de dir adeu al Carnaval.

Entre arrels sardes i ecos catalans

Lo Carraixali de l’Alguer és un batec viu que fa confluir arrels ancestrals i impulsos moderns. D’una banda, hi ha la Sardenya més antiga, amb màscares i ritmes que evoquen la relació amb la terra i els ritus primitius; de l’altra, la ciutat celebra la festa a través dels infants, amb riures, colors i imaginació que projecten l’esperit del Carnaval.

Aquest doble pol, ancestral i contemporani, pren tot el sentit dins del marc més ampli de la cultura catalana: extensa i diversa, amb territoris que aporten matisos únics que enriqueixen el conjunt. L’Alguer n’és un exemple eloqüent: una ciutat amb ànima catalana en terra sarda, on les tradicions evolucionen sense perdre l’espurna de l’origen.

Potser la força d’aquesta cultura rau precisament aquí: en la capacitat de conservar la memòria essencial mentre dialoga amb altres mons, sense dissoldre’s. A l’Alguer, entre el ressò dels esquellots i el riure dels infants, el Carnaval ho recorda cada any amb una naturalitat que no necessita proclames.