Independència per canviar-ho tot

La manifestació del dissabte a Barcelona amb el lema 'Independència per canviar-ho tot', organitzada per l’esquerra independentista, va llançar un missatge inequívoc que comparteix bona part de l’independentisme: la secessió no s’esgota en ella mateixa, no és un fi en si mateix, sinó que ens ha de servir per poder anar més enllà

La manifestació del dissabte a Barcelona amb el lema 'Independència per canviar-ho tot', organitzada per l'esquerra independentista, va llançar un missatge inequívoc que comparteix bona part de l'independentisme: la secessió no s'esgota en ella mateixa, no és un fi en si mateix, sinó que ens ha de servir per poder anar més enllà. La independència també ha de ser una oportunitat per fer parlar el poble sobre el model de nou estat que volem. A casa nostra, la correlació de forces polítiques catalanes i les circumstàncies del procés, en un marc legal i polític absolutament hostil, han complicat que l'escenari posterior a la secessió sigui debatut amb la mateixa intensitat que en altres latituds. L'experiència del Quebec el 1995 [1] o l'actualitat política escocesa [2] mostren que més enllà del procés i del "per què" també cal situar el debat en el "per a què".   

Precisament, ara fa uns dies, la reaparició en públic de l'expresident del govern espanyol José María Aznar ens va deixar uns titulars que convé analitzar a la llum del lema 'Independència per canviar-ho tot' [3]. Aznar, fidel al discurs de la FAES, va recordar que "quan es guanyen les eleccions autonòmiques es guanya el poder constituït, no un poder constituent" i exigia "posar fi al desfalc de sobirania per part del nacionalisme". Més enllà del seu el paper de guardià de les essències de la nació espanyola, la negació del poder constituent fa interessants les seves paraules, ja que l'independentisme del dret a decidir es basa precisament en aquesta idea més que en cap altra.

Democràcia

Parlar de poder constituent és parlar del dret a decidir. A les democràcies modernes tot l'ordenament jurídic i el constitucionalisme descansen precisament en la noció de sobirania popular que atorga legitimitat al règim. Mentre a la tradició contractualista, basada per exemple en la filosofia de Locke, sosté que el poder constituent és limitat i fruit d'un pacte d'individus; altres tradicions, com ara la de Spinoza o Maquiavel, mantenen la idea de la legitimitat democràtica primigènia [4]. Sigui com sigui, els estats democràtics descansen sobre un poder constituent permanent −encara que a vegades no ho sembli.

Juridificació

De fet, la gran obsessió del constitucionalisme modern ha estat emmarcar i limitar aquest poder constituent a moments puntuals, per exemple, tancant ràpidament els períodes revolucionaris o aprovant i reformant constitucions. No cal dir que resulta òbvia la necessitat dels estats moderns de constrènyer el poder popular a unes normes bàsiques de funcionament. Ara bé, una cosa és aquesta necessitat i l'altra és negar l'autonomia d'un poder primigeni: sabem des de ben antic, per exemple, a través de l'obra de Polibi, que el potencial democràtic fa de mal reduir quan aquest es vol expressar. La política −constituent− és autònoma per definició, i si la legitimitat democràtica és a la base de tot sistema constitucional resulta complicat negar-li l'expressió durant gaire temps. Si no és a través d'un debat referendari o d'una consulta democràtica el poder constituent es pot expressar per altres mitjans, com ara unes eleccions plebiscitàries −autonòmiques, per què no?−. En aquest punt cal recordar que l'Institut d'Estudis Autonòmics ha suggerit fins a cinc vies legals per organitzar la consulta sobre la secessió i que la Generalitat disposa de plens poders per celebrar unes eleccions autonòmiques.

Nacionalisme

L'expresident Aznar culpa el nacionalisme català de l'augment de l'independentisme. És ben cert que el sentiment nacional juga un paper clau en les aspiracions secessionistes del país, però no ho és menys que les identitats nacionals dels catalans són molt més complexes i no expliquen ni de bon tros l'onada secessionista. La setmana passada, en aquest mateix espai, mostràvem com la identitat nacional ajuda cada vegada menys a definir la posició dels catalans respecte de la secessió. El país és una nació, però el subjecte secessionista és un poble, una multitud que escapa a la reducció d'unes característiques nacionals concretes −i menys, ètniques−. Aquesta és la força del dret a decidir.

Per canviar-ho tot

És en aquesta reflexió, la que emmarca el procés secessionista català en la lògica del poder constituent, que la 'Independència per canviar-ho tot' agafa sentit. Essent estrictes, si la secessió no fos per tenir la possibilitat de "per canviar-ho tot", és a dir de fer parlar el poder constituent, voldria dir que alguna cosa no ha funcionat: que la gent, el poble, la multitud, si es vol, no hi ha dit la seva. I aquí és on tan l'autonomisme −la defensa de l''statu quo'− com la posició de Madrid es troben: el model territorial espanyol només reconeix un constituent −el poble espanyol− que només pot ser invocat quan l'aparell de l'Estat ho sol·liciti. En aquest model les autonomies no disposen de caràcter constituent −un paper que sí que tindrien en un estat federal−. Per això, la crida amb la qual acabà Aznar −"enfortir les institucions i ordenar la vida de l'Estat de la manera que convingui més a la nació"− només es pot entendre com un replegament sobre un poder constituït que vacil·la davant del poble, un replegament contra la democràcia.

[1] Vegeu, per exemple, l'anàlisi que fa Alain Gagnon del referèndum del 1995 al Quebec des d'un punt de vista de classes socials i de model d'estat a 'Quebec y el federalismo canadiense', Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto de Estudios Sociales Avanzados, 1998

[2] El proper mes de novembre el govern escocès publicarà el 'white paper' on detalla la seva proposta de nou estat: http://www.theguardian.com/politics/2013/oct/19/salmond-scottish-independence-white-paper

[3] El cap de Política d'aquest diari, Ferran Casas, l'altre dia ens recomanava escoltar més l'expresident Aznar. Ho podeu veure aquí.

[4] Vegeu l'obra mestra del filòsof polític Antonio Negri, 'El poder constituyente', 1994. 

Més continguts de