Ni injustícies, ni dret a decidir: autodeterminació nacional

Hi ha arguments suficients perquè l’apel·lació catalana al ja habitual dret a decidir retrocedeixi en favor del dret a l’autodeterminació nacional

Davant diverses teories filosòfiques sobre el dret moral a la secessió unilateral, hi ha arguments suficients perquè l’apel·lació catalana al ja habitual dret a decidir retrocedeixi en favor del dret a l’autodeterminació nacional −com a mínim en els documents solemnes i/o institucionals.

La literatura acadèmica classifica així les teories secessionistes: (1) Les teories remeieres entenen el dret moral de secessió com un simple dret reparador i reaccional contra les injustícies o els greuges que pateix un territori concret de l’estat. (2) Les teories primàries conceben el dret moral de secessió com a dret primari i general independent de la violació prèvia d’altres drets. Les teories secessionistes primàries se subdivideixen en dues tipologies teòriques. (2.1) D’una banda, les teories adscriptives atribueixen el dret de secessió a uns tipus de comunitats humanes definides per llurs característiques culturals, històriques i/o lingüístiques comunes. És a dir, les teories adscriptives es vinculen al principi de nacionalitat en virtut del qual les nacions tenen un dret primari a l’autodeterminació. (2.2) D’altra banda, les teories associatives defensen un dret de secessió de qualsevol grup de persones concentrat territorialment quan fa algunes generacions que habita al territori.

Hi ha diverses raons per les quals l’independentisme català ha de defugir o, com a mínim, distanciar-se de les teories remeieres. Les teories remeieres són una tipologia del dret moral de revolta. Consegüentment, si tots els ciutadans pateixen una injustícia, el titular del dret moral de revolta seria tota la ciutadania de l’estat, en canvi, si només un territori concret pateix tiranies selectives, aquest territori tindria un dret moral de secessió. El dret internacional vigent respon més aviat a teories remeieres, ja que reconeix el dret de secessió a les antigues colònies, els territoris ocupats per la força i els territoris que han patit greus vulneracions dels drets humans. Com tot seguit raonarem, les injustícies o greuges selectius que pateixi o hagi patit Catalunya per part de l’estat espanyol no són ni han de ser el fonament principal de la reivindicació independentista, sinó causes complementàries.

Caldrà al·legar els greuges amb cautela perquè, entre altres raons, Catalunya no és considerada una colònia. L’ocupació militar borbònica és llunyana en el temps (300 anys!), i, amb matisos, legal i legítima, segons el dret de gents del moment. Actualment, els catalans no pateixen vulneracions selectives de drets humans. El dèficit fiscal és complex d’al·legar com a injustícia perquè no hi ha consens internacional sobre els llindars adequats de solidaritat interterritorial. Catalunya disposa en l’actualitat d’un dret d’autodeterminació interna −dret a l’autonomia− aparentment extens −tot i que és una autonomia més administrativa que política i legislativa−. Segons el meu parer, l’estat central no ha vulnerat el pacte constitucional, sinó que no ha satisfet les expectatives legítimes de Catalunya per interpretar extensivament aquest pacte. Malgrat que hom al·legui el perill de la supervivència cultural, la Generalitat encara aconsegueix mantenir la pervivència del català a les aules i en altres espais públics rellevants.

Sembla necessari, doncs, explorar les teories secessionistes primàries. Les teories adscriptives i associatives es basen en un dret primari a l’autodeterminació i la secessió, però divergeixen en el fet de qui és l’auto −el subjecte polític per a les adscriptives és la comunitat nacional, i per a les associatives, tot grup de persones concentrat territorialment−, malgrat que comparteixen en bona mesura la capacitat primària de determinació −per via democràtica−. Això significa que una teoria adscriptiva liberal requereix que el principi de nacionalitat vagi de bracet amb el principi democràtic. A més, la consciència nacional, com a sentiment col·lectiu de pertinença a la mateixa comunitat cultural, en la mesura que apel·la a un sentiment democràtic intersubjectiu, també connecta les teories primàries.

Malgrat aquestes connexions entre teories primàries, és rellevant distingir-les a efectes teòrics i pràctics. Les teories associatives, en comptes de basar-se en el principi de nacionalitat, es fonamenten en el principi de lliure associació política com a legitimador d’un dret democràtic general a la secessió. Per tant, les teories adscriptives s’il·lustren millor amb la terminologia 'dret a l’autodeterminació nacional', mentre que les teories associatives, amb el 'dret a decidir'.

Un primer avantatge de les teories adscriptives és que impedeixen una secessió de simples persones riques concentrades territorialment. Malgrat que hi ha nacions més riques que altres, una nació no és una mera agrupació de persones riques. Les nacions, més enllà de l’element essencial de la consciència nacional, tenen elements objectius o objectivables −història, llengua, tradicions, mites, costums, dret, associacionisme...−. Un segon avantatge és que restringeixen en bona mesura les secessions infinites. A tall d’exemple, i en virtut d’una teoria adscriptiva, la Vall d’Aran podria esdevenir independent d’un futur estat català, però no l’Hospitalet de Llobregat. Un tercer avantatge és que són més explicatives i realistes, ja que els estats contemporanis no són anacionals, són nacionals o multinacionals (és a dir, no són ni poden ser nacionalment neutrals). Tots els estats, inclús els estats multinacionals liberals, són estats nacionalitzadors perquè fan construcció nacional. Ben resumidament, les teories sobre el nacionalisme liberal apunten que els estats liberals contemporanis no són cosmopolites, sinó nacionalistes. El vincle de nacionalitat aporta la confiança i la solidaritat necessàries perquè funcionin degudament els estats liberals i democràtics del benestar.

Arribats aquí, ¿quin aparell teòric i terminològic encaixaria millor amb la realitat i reivindicacions catalanes? Cal emfatitzar que existeixen elements objectius i subjectius més que suficients per qualificar Catalunya de nació −malgrat que tothom és conscient que els límits nacionals són difusos i dinàmics−. “Catalunya és nació, i tota nació té dret a decidir el seu futur polític”, declara el Manifest Rigol. El fet que la societat catalana s’autoqualifiqui majoritàriament de nació i que aquesta sigui la raó principal per la qual pugui aspirar a autoconsultar-se sobre si vol esdevenir un estat independent ens condueix directament cap a les teories adscriptives.

Per dir les coses pel seu nom cal retornar a l’ús de la terminologia clàssica sobre el dret a l’autodeterminació nacional en comptes del dret a decidir. Ja que ambdós drets són apel·lacions morals, cal enfrontar-se obertament i racionalment contra les teories normatives restrictives sobre el dret moral unilateral a la secessió. Encara que el dret a decidir convenci l’opinió pública catalana, no aconseguirà despistar, i encara menys convèncer, els cercles de poder i d’opinió forasters.

Nota sobre l'autor: Llicenciat en dret i ciències polítiques i de l'administració. Investigador al departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra.

Més continguts de