Legitimitat democràtica i legalitat constitucional

Si hom creu que una declaració unilateral d’independència aprovada per una resolució d’impuls polític sí que seria apta de judici constitucional, això indica que l’instrument parlamentari no és determinant per a impossibilitar aquest judici. En aquest sentit, per bé que de manera més matisada que l’advocacia de l’Estat, el TC arriba a tractar la Resolució com una declaració materialment d’independència.

El 2 de desembre, el Tribunal Constitucional (TC) ha declarat inconstitucional i nul·la la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, de 9 de novembre de 2015, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015. L’advocacia de l’Estat havia impugnat la Resolució en representació del Govern central el dia 11 de novembre i el TC ha necessitat menys d’un mes per a sentenciar per unanimitat. Per tant, el Tribunal ha tornat a judicar amb rapidesa i unanimitat.

La defensa del Parlament com a resolució de naturalesa política

Les al·legacions de la Presidenta del Parlament, en representació de la cambra catalana, consideren que la Resolució expressa el mandat polític dels grups parlamentaris que la van presentar i aprovar. En coherència amb l’expressió d’un mandat polític, des del Parlament s’al·lega que es va instrumentar per mitjà d’una resolució d’impuls de l’acció política i de govern, un tipus d’acte parlamentari de naturalesa estrictament política.

El Parlament ja havia emprat aquest darrer argument per a defensar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. Tot i que el Parlament demana al TC que reconsideri el seu posicionament per a poder declarar inconstitucional una resolució d’impuls polític, l’alt Tribunal es manté en la línia de la Sentència 42/2014.

Si hom creu que una declaració unilateral d’independència aprovada per una resolució d’impuls polític sí que seria apta de judici constitucional, això indica que l’instrument parlamentari no és determinant per a impossibilitar aquest judici. En aquest sentit, per bé que de manera més matisada que l’advocacia de l’Estat, el TC arriba a tractar la Resolució com una declaració materialment d’independència.

El TC considera que una resolució ha de tenir efectes jurídics per a poder ésser enjudiciada constitucionalment. Entre altres passatges de la Resolució, el TC assenyala que l’autoqualificació del Parlament de Catalunya com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent poden ser susceptibles de produir efectes jurídics.

En definitiva, els efectes jurídics i polítics en el cim de la piràmide de l’ordenament jurídic s’apropen, s’enllacen i es confonen. O sigui, en la cúspide del dret allò polític és jurídic i allò jurídic és polític.

Fonamentalisme constitucionalista?

El TC considera que no hi ha legitimitat més enllà de la legalitat. Que no hi ha democràcia més enllà de la Constitució. Que el principi de democràcia no existeix separat del principi de constitucionalitat. “Sense conformitat amb la Constitució no es pot predicar cap legitimitat”. A més, el TC recorda que la primacia de la Constitució també protegeix el principi democràtic, atès que la protecció de la Constitució és la preservació de la voluntat popular expressada pel poder constituent.

Certament, en temps de normalitat política, dret i democràcia són dues vessants de la mateixa muntanya. Tot i això, sembla exagerat i excessiu considerar que no existeix legitimitat fora de la legalitat. De la història en podríem poar nombrosos exemples que distingirien l’una de l’altra. Tanmateix, en un context liberal i democràtic com l’espanyol, el lligam entre principi de democràcia i principi de constitucionalitat és i ha de ser difícil de destriar.

Un joc harmònic entre legitimitat i legalitat queda ben plasmat a l’Opinió consultiva de la Cort Suprema del Canadà sobre la secessió del Quebec. Mentre que en la Sentència 42/2014 el TC se’n feia seguidor, en la nova Sentència no se’n fa ressò.

Emprant l’expressió de la Cort Suprema canadenca, la constitució no pot ésser entesa ni emprada com una camisa de força. Hi ha un deure de negociar quan una majoria clara de ciutadans d’una de les nacionalitats que integren l’Estat expressa clarament la seva voluntat d’independitzar-se.

Quan l’Estat omet aquest deure de negociació de bona fe, nodreix la via unilateral. Tanmateix, aquesta via unilateral requereix una mobilització popular majoritària i perseverant i, alhora, mantenir la virtut de l’autocontenció i la temprança.

L’enjudiciament de la Resolució com un tot

El TC ha declarat inconstitucional i nul·la la totalitat de la Resolució, a diferència del que havia fet en la Sentència 42/2014. En aquella ocasió, el TC havia declarat inconstitucional la declaració de sobirania i havia interpretat conforme a la Constitució la declaració sobre el dret a decidir. Si en aquesta ocasió tots els passatges són conjuntament declarats inconstitucionals, sembla més fàcil que contamini futures disposicions i resolucions connexes. És a dir, jutjar i considerar inconstitucional la Resolució com a un tot, pot representar una mena de preludi dels efectes expansius de la declaració d’inconstitucionalitat de la Resolució.

La pèrdua de la presumpció de constitucionalitat de futures disposicions i resolucions connexes?

El TC subratlla que no es tracta d’una inconstitucionalitat normal i corrent, sinó d’un refús exprés de la força obligatòria de la Constitució enfront de la qual es contraposa un nou dipositari de la sobirania i del poder constituent. “Una manifesta negació del vigent ordenament constitucional”, emfatitza el TC. Això podria comportar un efecte constitucional rellevant pel que fa a futures disposicions i resolucions connexes: la pèrdua de la seva presumpció de constitucionalitat. Aquesta pèrdua es produiria en l’aspecte subjectiu de la presumpció en la mesura que, de cara al futur, ja no es podria presumir que el Parlament de Catalunya pretén actuar dins del marc constitucional espanyol.

Segons el TC, el mateix Parlament se n’hauria situat a fora.

 

Pau Bossacoma, doctor en dret per la Universitat Pompeu Fabra i autor del llibre Justícia i legalitat de la secessió.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT