MONUMENTS DE CATALUNYA (41)

La Girona Medieval: buscant les empremtes jueves

Entre els segles XII i XV, el call de Girona va acollir la segona comunitat jueva més gran de Catalunya
La comunitat jueva de Girona tenia 800 persones i això li va valer el sobrenom de “ciutat mare d’Israel” / FOTOS: DAVID BORRAT

Monuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia 

Un nombrós grup de japonesos es dirigeix cap a la catedral, a pas ràpid. Esquiven amb estil els que van a pas lent, i també una munió de gent bocabadada davant d’una botigueta de samarretes blanques amb una mosca negra dibuixada. Deuen fer tard per visitar la catedral.

Sóc al carrer de la Força, una de les artèries principals del barri antic de Girona, i una de les habituals vies d’accés a la catedral. A primera vista no trobo pistes que em suggereixin que sóc al call. S’hi ha construït després, alguns carrers han canviat el traçat i la majoria de cases han sigut modificades. I alguns elements fonamentals de la vida quotidiana s’han esborrat, com ara l’escorxador que proveïa la comunitat de carn kosher (apte segons la llei) i el forn comunitari, on es coïen les menges festives i rituals i el pa àzim de la Pasqua. Però l’essència del call continua força inalterable. Molts vestigis romanen... però camuflats. Aquí en teniu un exemple: la Casa Ribes Creuet, de l’arquitecte gironí Rafael Masó, situada al mateix carrer de la Força, tapa, en un extrem, un carrer del call jueu, un tram del qual es pot veure des de l’edifici del Museu d’Història dels Jueus.

Un pergamí enrotllat

Vagarejo per carrers empedrats i costeruts, alguns dels quals són molt solitaris, ben acompanyat de la Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona. N’hi ha de tan estrets que han permès fer-hi fàcilment ponts. M’encantaria ser una de les famílies que viuen en dues cases que de fet és una: la de la dreta i la de l’esquerra del carrer, davant per davant, amb un pont que fa de passadís per connectar-les. Entrem a un munt de patis, racons ombrívols i silenciosos, cases i palauets on residien artesans -sastres, sabaters, llibreters, pelleters, matalassers, corders...- i també cabalistes i filòsofs, artífexs de l’excel·lència del saber i de la cultura jueva, que van donar a Girona el sobrenom de “ciutat mare d’Israel”. Davant d’un antic palauet medieval, la Sílvia m’explica que actualment hi ha despatxos de dissenyadors, gestors culturals, arquitectes i advocats. Antigues i noves professions en un mateix espai.

Quan som a la placeta de l’Institut Vell, al final del carrer de la Força, a tocar de la plaça de la Catedral, de cop la Sílvia m’assenyala una escletxa situada a la llinda d’una porta, a l’altura dels ulls. “Saps què és això?”, em pregunta. Li mostro cara de dubte com a resposta. “Aquest forat a la pedra era per posar-hi la mezuzà, un pergamí enrotllat amb els versets bíblics que contenen l’oració Shemà Israel (“Escolta, Israel”). És tradició a totes les llars jueves d’arreu del món. Acostuma a fer-se a les portes de totes les habitacions, excepte la cuina i el bany”, m’explica la Sílvia. I afegeix: “A l’època medieval, les cases i els carrers del call oferien el mateix aspecte exterior que les de qualsevol altre punt de la ciutat medieval; només hi havia aquest element, l’escletxa per a la mezuzà, que realment permetia identificar que una casa era de família jueva”, em diu la Sílvia quan passem pel carrer de les dones, pel qual les dones jueves accedien a la sinagoga.

“Aquí, a Girona, el call tenia una muralla i tres portals que als vespres es tancaven; van ser fets amb la intenció que la població quedés protegida de possibles atacs. Però durant el segle XV van ser freqüents les ordenances municipals que obligaven les famílies jueves a recloure’s al call i a mantenir el barri tancat i barrat des del capvespre fins a l’alba. Murs i portes es van convertir així en eines de repressió i de clausura”, m’explica la Sílvia. Ara arribem al Centre Bonastruc ça Porta, a l’entrada del qual hi havia una cisterna, que fa poc s’ha certificat que era el micvé -on es feia el bany ritual jueu; era sobretot utilitzat per les dones: menstruació, concepció, part...-. La Sílvia recorda haver-hi pres cafè i jugat a cartes quan era estudiant, en aquest indret, quan era un dels bars anomenats Isaac el Cec, on es reunien els estudiants de la Facultat de Lletres. Aquest mateix edifici, que havia acollit l’última sinagoga gironines, alberga ara el Museu d’Història dels Jueus, que explica la vida de la comunitat jueva gironina durant l’època medieval, des del segle XI fins a l’expulsió del 1492. “Quan, l’any 1492, es va dictar que totes les persones jueves abandonessin el país, ja no en quedaven gaires, a Girona. Els jueus de Girona van rebre un cop molt fort el 10 d’agost del 1391: se’n van matar uns 40, probablement degollats. «Baptisme o mort» era la consigna dels cristians. I molts van córrer a batejar-se per salvar la vida”, m’explica la Sílvia. De les nombroses peces del Museu d’Història dels Jueus jo en destacaria unes extraordinàries làpides hebrees, procedents del cementiri jueu de Girona, a Montjuïc. Sí, no només Barcelona té Montjuïc, “el mont dels jueus”.

Els banys àrabs, lloc de relacions

Deixem el barri jueu per dirigir-nos cap al monestir romànic de Sant Pere de Galligants, del qual només queda l’església i el claustre. Quan passem per la catedral, la Sílvia subratlla que “el nus espiritual de Girona ha estat sempre en aquest lloc: temple romà, església visigoda, probablement mesquita, la primera sinagoga, catedral preromànica, romànica, gòtica, barroca i neoclàssica”.

I fem una aturada als banys àrabs, d’estil romànic, construïts el 1194 per ordre del rei Alfons I el Cast. El conjunt va formar part del convent de les caputxines i es va recuperar per a ús públic l’any 1929. Quan hi arribem no funciona la il·luminació; hi ha una avaria. Però a la primera sala, que imagino que devia ser el vestidor, hi ha una fantàstica lluerna, amb cúpula al capdamunt.

Passem per les diferents sales: la sala d’aigua freda (frigidari), la sala d’aigua tèbia (tepidari) i finalment el caldari, una piscina de poca profunditat amb aigua calenta i vapor (diuen que podia arribar a superar els 50 graus). Aquestes instal·lacions es diuen banys àrabs des del segle XIX, perquè imiten l’estructura dels banys musulmans, tot i que abans eren simplement els banys públics de la ciutat. Les comunitats de Girona no s’hi podien barrejar. Hi havia uns dies per als cristians, uns altres per als jueus, uns altres per als musulmans... A més de banyar-s’hi, es jugava a daus, es mantenien relacions, potser fins i tot sexuals, es feien negocis... Esclar, era un lloc de trobada i de sociabilitat. Bernat Metge va descriure els banys públics com a lloc d’escàndol públic número u, però ple de vida!

Les claus

  • Al segle XIV, la comunitat jueva de Girona estava formada per prop de 800 persones, era molt activa econòmicament i havia erigit un potent pilar de saviesa i de cultura que li conferia renom universal.
  • El Museu d’Història dels Jueus explica la vida de la comunitat jueva gironina durant l’època medieval, des del segle XI fins a l’expulsió, el 1492.
  • Un pergamí distingia les cases jueves.

Més continguts de