Patrimoni industrial

La catedral del gel

Per passar la calor, un lloc bo de visitar són aquests punts de gel de Castellterçol que van funcionar fins fa un segle

“Castellterçol és la millor mamella de gel que es pot trobar. L’únic poble a una nit de Barcelona on hi glaça cada dia”, llegeixo a Argelagues, de Gemma Ruiz. Cal situar aquesta descripció, esclar, força temps enrere, quan el gel es transportava amb carro per camins pedregosos. En aquesta novel·la, Gemma Ruiz hi descriu amb detall la feina d’un pouer: “Ha de pescar les llenques de glaç que hagi criat la bassa i les ha de posar per pisos a la poua. D’una en una. Que no li rellisquin. Que no se li esquerdin. I que no li quedin enganxades, sobretot. Si dugues s’arrapen, cagada”.

Arribo a Castellterçol un matí d’una calor que tot ho aixafa. Refugiar-me dins d’un pou de gel és el millor que puc fer. Acompanyat de Teresa Soler, responsable de l’Ecomuseu del Moianès, entro en una de les quatre poues de la Ginebreda, l’única que es visita.

Si hi estigués una bona estona necessitaria un jersei. Però de moment és fantàstic, tant per la temperatura com per la quietud. Ara hi som la Teresa i jo, però aquest pou de tant en tant s’omple de gent, de pensaments i de música: s’hi fan tallers de gintònic, activitats de meditació, relaxació, ioga, contacontes... Fins i tot la Coral Castellterçol en va provar la sonoritat -excel·lent!- amb unes cançons.

Els seus arcs majestuosos, de pedres grosses, ben quadrades, li atorguen un aire catedralici. A més, té unes dimensions considerables, quasi 11 metres d’alçada per 8 de diàmetre. Sí, soc dins d’una catedral del gel. “El lingüista Josep Ruaix em deia: «Fixa’t en el femení: cistell/cistella, plat/plata, roc/roca... Fa sempre referència a un concepte més gran, el femení». Això, doncs, és una poua, no un pou!”, em diu la Teresa.

“A quina alçada estem, aquí?”, li pregunto. “A uns 700 metres”, em respon. “¿Seria possible guardar gel actualment, a l’hivern, en aquest pou?” “Home, només algun any excepcional... Abans feia més fred”, diu. “La petita glaciació del segle XVIII va malmetre moltes collites. I de la desgràcia en va sortir un nou negoci, el del gel, destinat sobretot a la conservació d’aliments. En alguns indrets de Catalunya van fer-se pous de gel fins quasi a nivell de mar. Aquí feia prou fred per conservar bé el gel i ens trobem prou a prop de Barcelona -on hi havia els possibles clients- per poder transportar-lo i que no arribés fet aigua”, m’explica.

20 minuts de fred, màxim

“Els mesos de calor tocava netejar els pous a fons, i quan arribava el fred, posar-hi el gel. Agafaven aigua de la riera que passa per aquí, la riera de Fontscalents, i l’estancaven. En feien blocs de glaç i els duien fins aquí. Anaven posant una capa de gel i una de palla. Solien fer torns de vint minuts, i descansaven, perquè hi feia molt de fred, dins del pou, i per escalfar-se feien un foc, a una certa distància del pou, esclar”, m’explica la Teresa Soler, i tot seguit em revela la curiositat que algunes empreses d’alimentació que treballen amb congelats també fan torns de vint minuts. Ara m’assenyala una petita obertura per on entra un raig de claror. Ella mateixa havia baixat anys enrere per aquesta obertura amb una corda. “Fa uns anys el pou l’havien utilitzat com a abocador. Vam tenir una feinada a treure les escombraries i deixar-lo ben net!”

“A Catalunya, de les cinc grans zones de producció de gel (les muntanyes de Prades, les Gavarres, els ports de Beseit, el Montseny i el Moianès), aquesta comarca, el Moianès, és la que té més pous -una seixantena-, d’una més gran varietat de tipologies i de més incidència econòmica, comercial i social al llarg de més de tres segles”, diu la Teresa.

El negoci del gel va generar aquí un munt de feines: els que feien els carros, les cordes, el gel, els carreters que el transportaven, els que construïen les poues... Constituïa tota una activitat econòmica!

El gel de Castellterçol era molt apreciat fins fa ben poc. Per descomptat al mateix municipi: “L’avi de la Pastisseria Miró, de Castellterçol, ens va explicar que feia pastissos amb gel de les poues”, diu la Teresa. “Bona part del gel de Castellterçol baixava amb carro fins a Barcelona. El carro arribava amb la meitat de la càrrega, ja que inevitablement s’anava desfent pel camí”, detalla. “¿Sabies que aquí hi havia fins i tot el gremi de pouers?” El Moianès va ser sens dubte la capital del gel.

La millor manera d’accedir als pous de gel de la Ginebreda és deixant el cotxe al polígon industrial El Vapor, situat a la sortida de Castellterçol en direcció a Moià. Allà hi neix un caminet que hi mena (és millor, però, per accedir-hi, contactar amb el Consorci del Moianès, Moianesmes.cat).

Precisament darrere de les últimes naus del polígon industrial El Vapor hi ha un altre element preindustrial singular, el rentador de llana El Roquer, que també aprofitava l’aigua de la riera de Fontscalents. Es tracta d’una construcció (segles XVII-XVIII), de pedra, que per sostre té una bauma natural. S’hi conserva una llarga taula, els canals de rec on es deixaven els coves amb la llana bruta sortida de l’esquilada i les piques excavades directament a la roca. “Feien una mena de lleixiu amb cendra i aigua per rentar la llana. A la part de dalt l’assecaven. Anaven girant la llana, fins que tenia un punt d’humitat òptim per poder filar”.

Sí, abans feia més fred

“El 24 de març de 1684 féu una nevada molt gran per tota aquesta terra, que va arrencar i partir la meitat dels pins, roures, oliveres i altres tipus d’arbres de la zona [...]. L’any següent, la vigília de Reis, va caure una nevada d’uns quants pams de gruix. La nit següent va tornar a nevar i glaçà fortament amb grandíssim extrem, de tal manera que va matar totes les oliveres, les figueres i els magraners del pla del Bages i es va estendre fins a Cardona i el Vallès. Aquesta gelada va ser tan forta que es van formar plaques de gel de fins a quatre, cinc i sis pams de gros, tots els rius es van glaçar i fins i tot la vora de la mar. I això durà més d’un mes”, llegeixo a Llibre de coses que han succeït a Catalunya. Crònica d’un pagès català dels segles XVII i XVIII. Sí, abans feia més fred, i això va ser determinant per al negoci del gel, que va existir fins a principis del segle XX.

El + vist

El + comentat