PATRIMONI INDUSTRIAL

L’origen dels premis Nobel

El químic suec Alfred Nobel va codirigir la fàbrica de dinamita, que va funcionar fins al 1984. Avui està museïtzada.

“La meva àvia, que parla un català perfecte, em deia que anava a treballar «a la muntanya», i que hi feia «matèria». Però no anava gaire amunt sinó pràcticament al nivell del mar, i la seva feina era fer dinamita”, m’explica Aline Sans, guia del recinte de Paulilles.

Paulilles és una magnífica badia que hi ha entre Port-vendres i Banyuls de la Marenda, terra de vinyes verdes vora el mar, que a la meva dona, l’Elisabet, i a mi ens agrada trepitjar perquè és on, fa una pila d’anys, vam fer la nostra primera escapada, de nòvios, també amb el motiu de fer una sèrie de reportatges.

A Paulilles començo avui una ruta per una cinquantena d’elements del patrimoni industrial català que em portarà per adoberies, bòbiles, cellers, fàbriques, fargues, estacions de ferrocarril, mines, serradores, torneries, vapors… Alguns d’aquests elements continuen ben actius, i d’altres fa anys que han deixat de funcionar però no s’han perdut del tot. Com l’antiga fàbrica de dinamita de Paulilles.

“Per què una fàbrica de dinamita en un lloc tan...”, es pregunta en veu alta l’Elisabet, que avui també m’acompanya. I abans que l’Elisabet hagi dit la paraula “preciós”, l’Aline ja li comença a respondre. “El 1870, França, que estava en guerra contra Prússia, va decidir aixecar el monopoli estatal de la fabricació d’explosius i va fomentar la creació d’una nova i moderna fàbrica de dinamita. Aquesta fàbrica es va instal·lar a Port-vendres per tres motius principals: hi passava el tren -de manera que les matèries primeres podien arribar-hi amb facilitat-, hi ha un petit riu, el Cosprons -l’aigua dolça és essencial per poder funcionar, tant per a la fàbrica com per a la vida diària- i és davant del mar, cosa que permetia portar la dinamita amb vaixell”, ens explica Aline Sans mentre passegem per l’antic jardí del director, on conviuen vegetació mediterrània i exòtica (els vaixells que duien la dinamita a l’Àfrica, a Amèrica, a Oceania... tornaven buits, però no del tot: sovint portaven plantes i arbres d’aquests territoris).

El perill de la nitroglicerina

“Aquesta fàbrica va arribar a produir fins a 20 tones diàries de dinamita. Inicialment, per fer la feina, van reclutar pescadors i viticultors de la zona; després van venir treballadors de més lluny”, detalla l’Aline tot baixant cap a la platja. “Hi havia una certa especialització: uns es dedicaven a l’elaboració de la nitroglicerina -barrejant els àcids nítric, sulfúric i la glicerina-, i d’altres -les dones- a encartutxar la dinamita i posar-hi parafina. “Quan arribaven les calorades de l’estiu calia estar especialment atent: a més de 28 graus de temperatura la nitroglicerina explota! Quan s’assolia o se superava aquesta temperatura, havien de llençar la nitroglicerina al mar”, explica Sans.

“Durant la Segona Guerra Mundial els alemanys van controlar Paulilles. Els homes de Paulilles eren al front i les dones estaven treballant per a l’enemic... Per això m’explica la meva àvia, fent-me l’ullet, que aquells temps van ser molt més calorosos que de costum i van evitar donar tota la dinamita als alemanys submergint la nitroglicerina al mar”. Som a pocs metres del mar, i per trepitjar la sorra de la platja hem de fer un tomb: una paret de ciment l’encercla. És el mur antidesembarcament, fet per evitar que s’endugessin la dinamita amb vaixell.

“La manca d’experiència d’alguns i el fet que s’hi manipulaven materials altament perillosos van causar més de 50 morts al llarg dels 114 anys de vida de la fàbrica”, explica l’Aline. “I hi havia malalties molt habituals”, afegeix. “Quines, per exemple?”, diu la meva dona, metgessa. “Una de les més habituals era l’anomenat infart del dilluns, causat per la inhalació del glicol, un dels elements que s’utilitzava per a la producció de la dinamita. El glicol és una substància vasodilatadora, que fa que la gent se senti eufòrica”. “I per què aquest nom, l’infart del dilluns?”, pregunta l’Elisabet a l’Aline. “Durant tota la setmana, quan els treballadors estaven en contacte amb el glicol, se’ls dilataven les artèries. I el dia del descans les artèries es contreien; el dilluns s’obrien massa ràpidament i molts es posaven malalts”, diu l’Aline.

El químic suec Alfred Nobel

La seva àvia coneix un altre “contratemps” per a la salut dels treballadors de Paulilles: “El 1870, el primer any de funcionament de la fàbrica, uns quants van quedar afectats per una mala manipulació dels àcids; l’àvia m’ha explicat que de nit dormien amb els braços dins l’aigua per calmar el dolor”. Un mètode ancestral, i no gaire pràctic.

La fàbrica de dinamita de Paulilles va ser creada i dirigida inicialment per l’enginyer Paul Barba i el químic suec Alfred Nobel. Durant molts anys la dinamita de Paulilles es feia servir gairebé només per a les obres públiques. Se’n va utilitzar per a construccions de gran envergadura com el canal de Panamà, el túnel de Montblanc, el transsiberià...

Però les funcions bèl·liques van anar guanyant terreny. S’explica que Alfred Nobel, contrariat i penedit que la dinamita que es feia a la fàbrica que ell havia creat servís per fer la guerra, va decidir destinar la seva fortuna a crear els premis Nobel.

Com vivien els treballadors

Tot són facilitats, a Paulilles. L’aparcament és gratuït, i les visites guiades també! La fàbrica va tancar el 1984 i aviat va gestar-se un projecte per fer-hi un port de luxe, amb 500 amarradors. La mobilització popular va aconseguir aturar-lo. Avui Paulilles és un espai protegit (tant les antigues instal·lacions industrials com el medi natural). Fins a 130 edificis hi havia hagut, incloent-hi habitatges, escola, biblioteca, botigues, infermeria... En queden pocs: la casa del director i la torre d’aigua -ara un mirador-, entre d’altres.

La direcció cuidava els treballadors amb tots els serveis i avantatges -hort, aigua, electricitat i lloguer de la casa de franc- o amb obsequis: cada any, per Nadal, les nenes rebien una nina i els nens un joc de petanca, fets de cautxú al mateix recinte. Tot per compensar unes condicions de treball dures i perilloses.

El + vist

El + comentat