TOT COSTA

Ansu i el terme mitjà

Fa temps que el Barça ha après a tractar les seves llegendes com es mereixen. L’entitat s’esforça -sovint més enllà del que seria raonable per a la seva economia- a facilitar que els seus futbolistes icònics hagin gestionat a la carta el final de les seves carreres: concedint-los la potestat de marxar quan vulguin, com en el cas de Messi; de triar retirades daurades i incentivades, com van fer Xavi o Iniesta; o fins i tot amb renovacions de contracte difícils d’encaixar en un model empresarial seriós. I està bé que sigui així, perquè aquella cantarella que els cracs no sortien mai bé del Barça ha quedat en l’oblit i, sobretot, perquè cal ser agraït amb els que ens han fet feliços, més enllà d’un full de càlcul. En canvi, encara cal trobar el terme mitjà pel que fa a la gestió dels valors joves.

Aquesta setmana s’ha fet pública la renovació d’Ansu Fati. La segona en menys de cinc mesos, tot i que, en aquest cas, es tracta d’una millora de contracte, atès que la durada continua sent la mateixa. És veritat que la seva clàusula de rescissió puja dels cent als cent setanta milions d’euros, però tan cert és això com que no consten equips fent cua per endur-se’l quan només ha jugat onze partits -tres d’inici- a les ordres de Valverde.

Una de les explicacions que emanen de les oficines blaugranes és que, un cop instal·lat en dinàmica exclusiva del primer equip, era de llarg el sou més baix del vestidor. Un argument que cau pel seu propi pes quan la renovació de l’estiu passat el situava entre els més ben pagats del filial sense haver arribat a debutar-hi.

Però dic que el Barça no troba el terme mitjà perquè o no s’avé a invertir un milió per recuperar Take Kubo -ara propietat del Madrid, que avui visita el Camp Nou com a cedit al Mallorca- o li agafen unes presses estranyes per millorar el contracte d’un nano que ha tingut una eclosió inesperada però que encara ha de confirmar que mereixi un tracte com el de Messi -el futbolista, no l’agent del guineà- a la seva edat.

S’entén que els dirigents culers vulguin curar-se en salut i garantir-se que el pare del nen prodigi no surti amb algun ciri trencat, però cal trobar l’equilibri. Després d’anys sense rastre d’un producte del planter que obrís la porta del vestidor gran, tampoc cal precipitar-se amb el primer que activa l’ascensor. Tant de bo la nova estructura -directiva i executiva- que comanda el futbol base trobi el punt just perquè el talent de La Masia vegi opcions de pujar sense haver de tractar-los com a cracs quan encara no ho són.