Doncs sí, Guardiola ha fracassat

Cap d’EsportsJust en el moment que Guardiola deia que l’Atlètic també mereixia ser finalista d’aquesta Lliga de Campions, i Simeone deia que el Bayern era el millor equip contra el qual havia jugat, començava una guerra de trinxeres salvatge en què diferents bàndols intentaven demostrar que Guardiola és un fracassat o que Simeone no deixa de ser un xulo amb una navalla a punt per apunyalar-te. Semblava un bar. Però, malauradament, molts eren periodistes. Sempre m’han agradat aquells debats, una mica pujats de to, dels bars, entre aficionats. Però sóc un pallús per esperar que en determinats àmbits el to sigui diferent.

Ara resulta que disputar tres semifinals de Champions, guanyar tres lligues i jugar bé és un fracàs. Una bajanada tan gran com dir que el Barça no triomfarà aquesta temporada si guanya la Lliga i la Copa. Quan et tanques en una trinxera, encaparrat a disparar contra tot el que no sigui allò que estimes, corres el perill d’acabar considerant que els altres no valen res. És un joc perillós, perquè, si els altres sempre són dolents, gaudeixen d’ajudes arbitrals i no tenen mèrit, ja que no juguen com a tu t’agrada... tampoc deu tenir mèrit derrotar-los, no? Ja que has derrotat una colla d’arreplegats. El gran mèrit del Barça, amb Guardiola o Luis Enrique, ha sigut derrotar rivals forts. Amb llenguatges i propostes diferents. Però amb ambició i amb aquella motivació que genera poder derrotar a qui és considerat el millor. ¿M’agrada que un equip perdi tant temps com l’Atlètic? No. ¿Admiro la manera de defensar d’aquells jugadors? Sí. I molt. Especialment perquè un equip que ha sigut capaç de defensar així de bé contra el Barça i el Bayern hauria de tenir molt de mèrit. Aquest és el gran fracàs de Guardiola, de fet. No haver aconseguit convèncer molta gent que els rivals juguen, lluiten, suen la cansalada, i és meritori, allò que fan. Sumades, Guardiola s’ha passat centenars d’hores lloant els rivals. Advertint del seu perill. Malgrat que sempre ha defensat una idea ben clara del joc, Guardiola és aquell home amb la ment prou oberta per anar a jugar a Itàlia i aprendre coses d’entrenadors com Carlo Mazzone, que no encaixa gens amb el joc de La Masia. No, Guardiola no ha aconseguit que molts respectin els rivals. És una època en què és més fàcil, barat i efectiu criticar que explicar. En què la gran victòria és estar satisfet amb tu mateix, ja que, facis el que facis, seràs criticat. Que Guardiola, el Barça o Simeone puguin ser considerats fracassats demostra que ens hem tornat bojos. Demostra que tots, tu i jo, som uns fracassats segons aquells que han passat a considerar un èxit personal, un triomf, veure un altre perdent. Hi ha qui mira els altres esperant la seva patacada. I després hi ha gent com Guardiola. Que intenta ser fidel a si mateix. Si això és ser un fracassat, com diuen els anglesos, visca els beautiful losers.