Publicitat
Publicitat

Dos seductors i una pilota

Munic gaudirà aquest dimarts de la passió amb què Guardiola i Simeone es desafiaran per ser a la final de Milà

En el fons no són tan diferents. Ni tan sols els allunya el fet que qui adora Pep Guardiola no sigui capaç d’apreciar la feina de Diego Pablo Simeone, o que qui elogia els mèrits col·lectius de l’ Atlètic de Madrid atribueixi els èxits del Bayern Munic -com en el seu dia feien amb els del Barça- al talent individual de la plantilla o al pressupost milionari del club. Si s’amplia la mirada més enllà dels estils o del to o del que representen, Simeone i Guardiola són més idèntics que antagònics. I aquest dimarts a l’Allianz Arena (20.45 h, TV3 i Antena 3) tornaran a desafiar-se amb valentia i honestedat, com només es pot fer quan un s’enfronta al mirall amb sinceritat.

És una qüestió de passió. D’emoció. De disciplina. És la capacitat de ser encara jugador mentre s’entrena. És l’art de seduir el teu equip. És la grandesa d’haver canviat la mentalitat d’una afició. “Són dos guanyadors convençuts i convincents, dos líders naturals”, els descriu Delfí Geli, actual president del Girona. L’exdefensa va coincidir amb un jove Guardiola al vestidor del Barça -en el segon any de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou, l’any 1989, i al Promeses l’any següent- abans de fer el salt al Vicente Calderón per jugar amb l’Atlètic i trobar-s’hi un enèrgic migcampista italoargentí. “Els encanta el seu esport, el senten i el viuen les 24 hores del dia. Cadascú a la seva manera, però són uns bojos del futbol”, afegeix. Capaços de cedir el control del seu equip a jugadors amb qui van compartir vestidor quan estaven a punt de penjar les botes, com en el cas de Diego Simeone amb Gabi o de Josep Guardiola amb Xavi Hernández al Barça.

El Cholo i el Pep eren d’aquells jugadors que volen preguntar tots els perquès a l’entrenador. Ho va patir Radomir Antic i, en conversa amb l’ARA, afirma que els uneix el seu “fort caràcter”, la seva capacitat de “rendir sota pressió” i la seva gran preparació tàctica, que ara hauran de tornar a posar en pràctica per mirar de plantar-se a la final de la Champions. Antic s’espera un partit de tornada similar al segon temps de Madrid, amb l’Atlètic replegat i el Bayern intentant perforar-lo per tot arreu. “Els alemanys van estar massa lents, van crear poc perquè mai van tenir avantatge per les bandes. Estaven en un contra dos tota l’estona. La feina en les ajudes de Saúl i Koke per fer de doble lateral va ser gegantina. Però a l’Atlètic li va sortir el millor partit de la temporada, no serà fàcil repetir-lo”, anuncia.

Buscant una revolució

De fet, els que coneixen de prop Guardiola intueixen per aquest dimarts alguna revolució sobre el camp per trobar esquerdes en la densa defensa matalassera a l’Allianz Arena. És la bretxa futbolística que distancia els partidaris del Cholo dels del Pep Guardiola, i és el que els fa incomparables. “ El Pep busca innovar, canvia posicions, mou esquemes, allarga les possessions per buscar l’espai idoni, mentre que el Cholo Simeone se centra més a preparar l’equip físicament i psicològicament perquè pugui competir, és més rígid”, assegura un contemporani seu.

Geli amplia aquests matisos: “No eren el mateix tipus de migcampista i tampoc intenten fer ara el mateix futbol com a entrenadors. Simeone era un jugador d’equip, sempre ben posicionat, molt treballador, i Guardiola buscava l’organització des de la pilota i la visió de joc”. Ara el seu Atlètic i el seu Bayern són un reflex del seu jo futbolista, que encara es deixa veure des de l’àrea tècnica. “Simeone té més nervi, Guardiola té més control”, insisteix el màxim responsable a Montilivi. Però la figura del de Santpedor, segons Antic, està més debilitada que la de Simeone després d’anunciar que marxarà al Manchester City la temporada que ve: “ Guardiola ha perdut autoritat i no és fàcil trobar el millor clima per remuntar en aquesta situació. En canvi, l’Atlètic és més que mai una pinya. I els bons equips no els fan els bons jugadors, sinó el bon ambient”.

El magnetisme d’un símbol

No és res, però, que no es pugui capgirar a cop de discurs, una eina que Guardiola acostuma a dominar. Ho ha fet, fins i tot, a Alemanya i en una altra llengua. “És tot intel·ligència, sempre elegant en el seu missatge i amb capacitat per transmetre el que cal en cada moment”, diu algú molt pròxim a ell. Aquesta habilitat comunicativa és un altre dels punts que aproximen la dimensió de Guardiola -sobretot, del Guardiola que sacsejava el barcelonisme en cada roda de premsa- amb la del tècnic de l’Atlètic de Madrid. “ Simeone juga amb tot, i hi juga també amb el micròfon. Com a bon argentí que és, sempre adapta el seu discurs i defensa la postura que més li convé -assegura Radomir Antic-. Quan van tercers fa veure a tothom que és incòmode que l’Atlètic guanyi o treu el discurs dels pressupostos, i quan pateixen una expulsió parla de la necessitat de rebel·lar-se contra les injustícies…”. Miquel Pellicer, director de comunicació del grup Lavinia, a més d’antropòleg i periodista, creu que tots dos “dominen molt bé els temps de la comunicació” i la utilitzen de manera estratègica, encara que facin servir mecanismes oposats. “Simeone és una persona de poques paraules i bones frases, gairebé lapidàries, mentre que Guardiola tira més de discursos elaborats”.

Molta passió

I en tots dos casos funciona. “S’assemblen en el fet que tenen una part emocional molt marcada. Són passionals i exerceixen un lideratge molt fort -analitza Pellicer-. Però en Guardiola la gestualitat es manifesta més aviat en termes interpersonals, busca molt el contacte amb el jugador. En Simeone va més enfocat a connectar amb el públic”. A l’anada es va fer evident en l’episodi del català amb Thiago, o de l’argentí demanant més soroll al Vicente Calderón. És aquest magnetisme el que fa addictius el Cholo i el Pep. Delfí Geli encara recorda com Simeone va arribar a l’Atlètic procedent del Sevilla el 1994 i “en dos dies ja va tenir l’afició a favor seu, es va convertir en el seu referent”. D’això viu ara al Calderón, on és l’emblema, el símbol.

“Diego Simeone és el més semblant a Guardiola que ha tingut l’Atlètic de Madrid en tota la seva història”, escrivia fa dos anys Joan Maria Pou en aquest diari, just abans que els matalassers eliminessin de la Champions el Barça de Gerardo Martino. I ho deia perquè l’argentí és, com el de Santpedor, un d’aquells tècnics que “juga tots els papers de l’auca”. Té un “ coneixement profund de la institució”, és un líder de grup “indiscutible”, té una “personalitat molt marcada”, envia missatges amb discursos oportuns i engrescadors i entén la “complicitat entre la banqueta i els futbolistes, entre el vestidor i la graderia, entre la gespa i els despatxos”. Guardiola va dominar aquesta connexió en el seu cicle gloriós a Barcelona i Simeone l’alimenta ara per repetir final de Champions. Veurem qui sedueix Munic aquest dimarts a la nit.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT