Dos anys per ressuscitar el somni del futbol a Lleida

Els nous gestors del Lleida Esportiu van fer-se càrrec del club quan faltava un mes per començar la temporada 2011-12. Tan sols tenien vuit jugadors per competir a la Segona Divisió B. Però en deu dies van ser capaços de confeccionar una plantilla competitiva i acabar setens. Aquest curs, malgrat tornar a canviar gairebé tots els jugadors, el club és en zona de play-off d'ascens a Segona A. "L'objectiu era la permanència, i l'hem assolit amb escreix. Ara ens hem marcat com a objectiu lluitar per entrar al play-off ", diu Jordi Esteve, director esportiu. Esteve va ser un dels encarregats de reconstruir un equip que el 2011 penjava d'un fil.

Aquell any la Unió Esportiva Lleida estava condemnada a desaparèixer. Asfixiat pels deutes, l'entitat va entrar en concurs de creditors. L'estiu del 2011 la UE Lleida desapareixia i s'obria una subhasta perquè algú adquirís els actius del club (la llicència federativa, que donava dret a jugar a la 2a B, a més de les instal·lacions, el personal i l'estructura del futbol base). Anabel Junyent, presidenta en l'última etapa de la UE Lleida, guanyava inicialment la subhasta i aconseguia el control del club. Però Junyent no va poder complir els acords a què s'havia compromès, i el jutge va prendre-li els drets per donar-los als gestors actuals, que inscriurien el nou club amb el nom de Lleida Esportiu.

Els problemes no van acabar aquí. Sisco Pujol, que havia de ser el president, va discutir amb la resta de la junta pel repartiment accionarial i va presentar la dimissió. El resultat va ser que Albert Esteve -germà del director esportiu- va ser escollit com a nou màxim responsable del club. Per si no fos poc, el 70% dels jugadors del primer equip van marxar i el Lleida va haver de construir una plantilla nova que va acabar setena al grup 3 de la Segona Divisió B. I això que van estalviar-se 150.000 euros en relació amb la temporada anterior. "Que l'equip fos sostenible econòmicament va ser una prioritat. Estem al dia del pagament des del principi i hi ha una estabilitat a tots els nivells que abans no existia", assegura Esteve.

Un any ple de canvis

Un cop acabada la temporada, la Federació va proposar que el Lleida passés al grup 2 (amb bascos i navarresos, entre d'altres), i el club va acceptar de bon grat. "L'equip hi sortia guanyant, perquè passàvem a competir contra equips històrics i en camps on hi ha molt d'ambient i tenen gespa natural", comenta el director esportiu. No va ser l'única decisió important. Els nous gestors van renovar a fons la plantilla i el cos tècnic -Toni Seligrat ocupava la banqueta en el lloc d'Emili Vicente-, i van apostar per futbolistes joves. Els contractes són per a dues o tres temporades, i l'equip té una mitjana d'edat de 23 anys. "A excepció dels filials, som els que tenim la mitjana més baixa del grup".

L'aposta ha donat els seus fruits i el Lleida torna a ocupar els primers llocs. El triomf de l'últim diumenge contra el líder, l'Alabès, no va fer més que refermar l'aposta de la directiva i mantenir ben viu el somni de lluitar per l'ascens. Queden sis jornades i el club té dos punts de marge respecte al cinquè classificat. El nou club, hereu de la històrica UE Lleida, ha estabilitzat les finances i ha creat una base esportiva sòlida i competitiva. El Lleida Esportiu ha refet els ponts amb les diferents administracions, i té una massa social que volta els 2.500 socis. El següent pas és tornar a Segona, el lloc on correspon a l'equip "per història i tradició de la ciutat". No hi ha pressa. Tampoc pausa.