DES DE LA CASTELLANA

Futbol: la muntanya russa de les emocions

El futbol és un esport apassionant i increïble que no para de sorprendre’ns cada dia. Aquest final de temporada no l’hauria escrit ni el guionista de Joc de trons, que, per cert, s’està tornant cada vegada més previsible. Ara fa uns mesos el Madrid estava enfonsat en la misèria després de ser eliminat pel Barça a la Copa del Rei amb una golejada al Bernabéu, perdre al cap de pocs dies al mateix escenari novament contra els blaugranes per dir adeu a la Lliga i, sense pair-ho, acabar humiliat per l’Ajax 48 hores més tard. I sabent a principis de març que acabarien la temporada en blanc.

Mentrestant, veien com el Barça caminava inexorablement cap al triplet. I l’afició catalana s’ho creia fins fa una setmana. El veia a tocar, el tenia claríssim. Totes li ponien. Eren tan gran les expectatives que la caiguda ha sigut duríssima. Tan dura que eclipsarà el títol de Lliga i la possible Copa del Rei. Tan dura que el madridisme l’ha celebrat com un títol. I resulta que aquells que ja es veien amagats sota les pedres i als racons més inhòspits del desert surten orgullosos de veure que el Barça no els retalla cap Copa d’Europa, perquè ni quan ho té tot a favor és capaç de guanyar-la.

Evidentment no tota la depressió culer és només per culpa de la derrota de Liverpool. És culpa d’una aposta resultadista que no ha donat resultat, i valgui la redundància. Perquè, quan no jugues a res i et bases només en la victòria, es queda en això, en no res, quan no guanyes. I mentre el barcelonista viu enfonsat, el seu rival català, tot i no aixecar cap títol, està eufòric. L’Espanyol de Rubi firmarà una de les millors temporades dels últims anys. Optant fins a l’última jornada a jugar a Europa, apostant per jugadors de la casa, amb fitxatges exòtics il·lusionants i rendibles i amb una proposta futbolística atractiva i resolutiva. I, per si això no fos prou, amb l’altre equip de Barcelona emprenyat i amb un dels teus ídols i jugadors històrics a la final de la Champions: Mauricio Pochettino.

Per tancar el cercle podem parlar del Girona, que fa tot just un mes i mig tenia la il·lusió del somni europeu, una ciutat entregada a l’equip, un projecte engrescador... En canvi, ara es troben que han baixat de categoria d’una manera cruel, amb l’entrenador plorant a la sala de premsa i un futur carregat de dubtes.

El món del futbol és tan grandiós com imprevisible. No ho vulguis entendre. Accepta que quan segueixes al teu equip entres en una muntanya russa d’emocions difícil de predir. I mai diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat.

Més continguts de