L’enèsima mostra de bipolaritat d’un Espanyol imprevisible

BarcelonaSi la temporada de l’Espanyol es traslladés al cinema, el film s’aproximaria força a un clàssic, El Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Contra el Madrid, l’Espanyol va tornar a exhibir una bipolaritat que està sent desesperant aquest curs. Només quatre dies abans de l’eufòrica victòria contra el conjunt blanc, que venia embalat, els espanyolistes demanaven a Riazor que s’acabés una Lliga que se’ls estava fent llarga i dolorosa. L’Espanyol actual és un equip del tot imprevisible: un dia s’enfonsa i se salva miraculosament al camp del penúltim i al partit següent sotmet a la seva voluntat un Madrid que, encara que tingués el cap posat a la Champions, presentava un equip amb força més talent. El triomf contra els blancs va posar una nota de color més en un curs ple de grisor.

Aquest contrast sobtat no és nou aquesta temporada, en la qual els canvis dràstics de concentració, de joc i d’encert de l’equip són una constant: capaç d’empatar al Sánchez Pizjuán i de caure a casa contra el Leganés a l’agost; de donar vida a un Alabès sense rumb a Vitòria i de perdonar-l’hi a un València que competia pel liderat al novembre; de deixar-se empatar un 0-2 contra un trist Las Palmas -que va fallar un penal al minut 93- i, seguidament, tombar el mur defensiu més alt d’Europa, l’Atlètic, al desembre. Al gener, tres quarts del mateix: entre l’empat contra l’Athletic i la derrota contra el Sevilla -els dos partits a Cornellà-, al feu blanc-i-blau van derrotar un Barça farcit de suplents a la Copa.

Però ¿com s’explica que els espanyolistes hagin pogut celebrar enguany un empat i un triomf contra el Barça, a més de les dues victòries contra els dos grans de Madrid, i que, alhora, es pateixi tant contra altres rivals a priori més assequibles? “És futbol. No té cap sentit ni explicació que l’any passat no guanyéssim contra gairebé cap dels equips grans i aquest any n’hàgim guanyat a tres. Si som capaços de fer això, esperem fer-ho més”, va sincerar-se un Quique Sánchez Flores que no va saber argumentar-ho en termes futbolístics. En la mateixa línia va pronunciar-se l’heroi de la nit, Gerard Moreno: “Hauríem d’intentar fer això més regularment. Sabíem que estàvem en deute amb la nostra gent, veníem de resultats que no ens agradaven, massa partits sense guanyar. Espero que aquest triomf ens doni confiança i ens impulsi una mica”.

Resistir per sentenciar al tram final

A més de les esmentades victòries, aquest curs l’Espanyol ha sigut capaç de sumar empats en camps de nivell com el Sánchez Pizjuán, el de la Ceràmica, Anoeta o Balaídos. Per contra, ha cedit massa punts contra rivals modestos, com els empats contra el Llevant, el Las Palmas o el Deportivo. La millora respecte als grans ha anat lligada a jugar pitjor contra els petits. La temporada passada l’Espanyol només va guanyar dos dels deu primers classificats: l’Alabès, dos cops, i el Sevilla, un. 15 punts de 54 (27%) demostraven que els blanc-i-blaus encara no estaven preparats per competir, de tu a tu, contra projectes de més envergadura. Enguany això ha canviat: ja porta 17 dels 45 punts jugats contra els deu primers (38%), una xifra propiciada pel bon rendiment a l’estadi, on n’ha sumat 14 de 27 (52%). En canvi, és jugant contra els equips de la zona baixa on ha experimentat una sobtada davallada: el curs passat va sumar contra aquests equips 41 dels 60 punts (68%), i va demostrar una gran suficiència, i en l’actual amb prou feines arriba als 14 de 33 (42%).

Les xifres fan que el diagnòstic sembli força clar: a l’Espanyol d’aquest curs li van millor els escenaris on ha de viure replegat i esperar un contracop per fer mal a rivals acostumats a portar la iniciativa. Resistir darrere i ser efectiu en atac, sobretot al tram final: nou dels 30 gols d’aquest curs han arribat entre els minuts 79 i 93. Quan li toca assumir més possessió, aleshores es converteix en un equip que no està preparat per a aquest repte.