Mals senyors, bons vassalls

Situem-nos amb un exercici de geografia-esport-ficció. Prenem les ciutats de Cornellà i de l'Hospitalet de Llobregat i les unim creant una única entitat d'uns 340.000 habitants. Donem a la nova localitat un equip de futbol format, només, per nadius. Imaginem que, dels jugadors de la selecció riberenca, un milités al Tottenham després de passar per la Bundesliga; que un altre fos el davanter centre de l'Ajax però es veiés llargament superat, en el rànquing de golejadors de l'Eredivisie, per un altre convilatà, i que l'entrenador pogués deixar a la banqueta una vella glòria local que va jugar per al Chelsea i per al Barça i que ara esgota la seva carrera en una lliga de segon nivell. Suposem, fins i tot, que aquest combinat bat equips representatius de països amb dos, tres, quatre milions de ciutadans, i que té opcions raonades de ser en la fase final d'un gran torneig. I, finalment, afegim en la mateixa ciutat una selecció d'un altre esport que hagi estat finalista olímpica. Aquest escenari, potser una boutade en el nostre context, en la realitat, existeix. En un país anomenat Islàndia, de 320.000 ànimes, de les quals 20.000 juguen a futbol (Gylfi Sigurdsson, Kolbeinn Sigthorsson, Alfred Finnbogason o Eidur Gudjohnsen en són alguns) i 8.000 a handbol.

Un rendiment extraordinari

Tenint present el que suposa disposar d'estructures esportives estatals i paraestatals, el rendiment dels esportistes islandesos en relació al nombre d'habitants del país i al pes de la seva economia és extraordinari. En el magistral Soccernomics, Simon Kuper i Stefan Szymanski estudien quins països obtenen millors resultats futbolístics a partir dels dos conceptes esmentats i del nombre de partits internacionals disputats al llarg de la seva història. A Europa, la llista l'encapçalen Geòrgia, Sèrbia i Montenegro (l'estudi és anterior a la independència montenegrina), Croàcia... i Islàndia.

Islàndia és un país amb una cultura esportiva molt arrelada en la població, com també és el cas en la resta dels països escandinaus. Un article recent del diari digital Vísir (que forma part d'un conglomerat de quatre canals de televisió, quatre emissores de ràdio i un diari en paper; per a 320.000 habitants, recordeu-ho) suggeria que es copiés a Islàndia el model de creixement del rugbi a Suècia, on molts equips, segons l'article, es nodrien de jugadors que no havien pogut destacar en el futbol però que volien continuar amb la pràctica esportiva. El quinze suec, per cert, va derrotar el quinze de la ginesta català en un amistós jugat a Sant Boi de Llobregat el 2010. El periodista escocès Nick Harris, que desxifra per a la web Sporting Intelligence els números del món de l'esport, estableix que Islàndia és el segon país d'Europa amb, proporcionalment, més aficionats al futbol: un 4,2% de la població assisteix regularment als partits de la primera divisió local, que es juga del maig al setembre. Només les illes Fèroe (10% dels seus 50.000 habitants) ho superen.

És inevitable travar analogies entre el futbol islandès i els fets que han sacsejat l'illa els últims anys. Elvira Méndez, autora de La revolución de los vikingos i professora de dret europeu a Reykjavík des de fa dotze anys, es refereix a una nova Islàndia on s'aplica l'austeritat, però amb límits, i on les exportacions creixen, més tenint en compte que la corona islandesa s'ha devaluat més d'un 40%. De la mateixa manera, d'un futbol humil però amb una considerable base d'aficionats en continuen sortint jugadors interessants que guanyen respecte per al seu petit país a les grans lligues i als partits de seleccions. Ho continuaran fent, com ja passava en l'època en què Gudjohnsen pare jugava finals europees amb l'Anderlecht. Com ja va advertir Méndez fa uns mesos, els grans partits, que han recuperat intenció de vot, han deixat en un calaix la Constitució ciutadana sorgida de la revolta i els salaris dels capitostos del nou sistema financer ja s'han tornat a disparar. Però el futbol, arreu, continua sent un joc del poble, i l'islandès ha demostrat sobradament del que és capaç.