TOT COSTA

Ramos i les teories de la conspiració

Llevat que siguis aficionat del Reial Madrid, Sergio Ramos és un futbolista que fa ràbia

Llevat que siguis aficionat del Reial Madrid, Sergio Ramos és un futbolista que fa ràbia. No només pels seus gols providencials, sinó també perquè desprèn aquella superioritat de qui entra al vestidor com si fos l’amo del club i, al terreny de joc, com si hagués inventat el futbol, tal com el va descriure Valdano a El País. També perquè massa sovint ha fregat la violència consentida pels àrbitres. Però, ves per on, no ha sigut el VAR sinó Football Leaks qui ha posat en qüestió la seva credibilitat com a esportista.

Si les revelacions de Der Spiegel són certes, la màniga ampla amb el capità blanc hauria anat molt més enllà d’una targeta vermella de més o de menys. És habitual que un futbolista que pren una substància considerada dopant n’adverteixi -via informe mèdic- abans que comenci el partit, i ja és casualitat que al metge blanc se li oblidés el tràmit just en una final de Champions. Però encara és més estrany que, en una altra ocasió, Ramos anés a dutxar-se abans de dipositar la seva mostra d’orina, perquè un jugador de la seva experiència sap quin és el procediment. Com que parlem de defectes de forma i és evident que no tenim totes les dades d’una matèria delicada, em sembla perillós abraonar-s’hi per tacar el bon nom del central andalús. Però costa pensar bé quan el comunicat del Reial Madrid diu que Ramos mai ha incomplert la normativa antidopatge -com a mínim, sembla que els procediments sí- i, sobretot, quan s’empara en la verificació de la UEFA.

Detesto profundament les teories de la conspiració quan no es basen en cap prova i sí en llegendes urbanes. Per això em va semblar fora de lloc un article publicat aquesta setmana al Corriere dello Sport en què relacionaven la influència política de Florentino Pérez amb els candidats escollits a la Pilota d’Or. He pensat el mateix cada cop que algú ha sortit amb la cantarella de les boles calentes quan els blancs han tingut un sorteig europeu de cara. De vegades, molts indicis no fan una prova, però la credibilitat de la UEFA no passa pel seu millor moment després que es filtrés que havia fet els ulls grossos a les estratègies del PSG i el City per driblar el fair play financer.

Però, a l’espera que els organismes competents reaccionin oficialment, si és que ho fan, em venen al cap les acusacions de dopatge que, des de Madrid, es van llançar contra Messi i el Barça de Guardiola. Perquè no m’agradaria fer com ells i haver de dubtar de la netedat de les tres Champions consecutives del Reial Madrid.

Més continguts de