Triomfar pel camí de l’aneguet lleig

GranollersDestacar, guanyar-te l’etiqueta (i els privilegis) de perla, debutar al primer equip quan ets un nen i fascinar el món. El relat de les grans carreres esportives es fa sol, a ritme de capítols estereotipats made in Hollywood, obviant la part de la dona rossa -molt rossa-, la casa a peu de platja i els dos golden retriever ben ensinistrats. Des del patriot Tom Hardy fins als infinits nous Messi en potència. En aquesta pel·lícula, Borja Lancina i Mamadou Gassama serien els figurants. Jugadors entre molts jugadors que no destaquen, o que no destaquen prou per tenir número per al càsting de paper protagonista. Els guions són paper mullat. Ells s’acosten al “pit i collons” que vesteixen a la samarreta del Fraikin Granollers. Lema d’entitat fet a mida per a dos pilars fonamentals del nou projecte d’Antonio Rama i David Ginesta. Un rol suat, fet des de moltes decepcions i una tenacitat competitiva innata.

“Hem passat per Lliga Catalana (quarta divisió), per 1a Nacional (tercera), en el meu cas la categoria de plata i l’Asobal. Crec que no ho pot dir molta gent”, diu el Borja, un dels molts Willy Fog de l’handbol estatal, forjat durant nou anys a la cantera blanc-i-blava. El cardedeuenc es reubica a poc a poc a Granollers. Aquest estiu arriba consolidat a l’elit des del Bidasoa d’Irun, via traspàs i pel camí menys glamurós cap a l’èxit. El seu ha sigut un exercici continu d’haver de redemostrar una vàlua que, ara sí, és evident. “Vaig tocar sostre a la base del club. Fa vertigen, però necessitava sortir i assumir nous reptes, sentir què era defensar uns altres colors. Marxar per créixer ha sigut una de les millors coses que he fet a la vida”, assegura. La categoria reina no percebia que un jugador de poc més d’1,70 m d’alçada pogués tenir recorregut a l’Asobal. Una realitat infundada (com la que ha viscut per moments el futbolista Riqui Puig a Can Barça) que va combinar-se amb dues lesions de genoll i un moment personal crític.

“Jo era plenament conscient de com estava l’handbol, de les oportunitats que hi havia i els nombrosos requisits. Era difícil, i la mort del meu pare va rematar-ho tot. Em vaig plantejar penjar les botes. Crec que vaig seguir pel dia a dia, per la relació amb els companys”, comenta, celebrant la seva tossuderia i l’experiència pel Sant Martí Adrianenc, el Barça B i el ja desaparegut Saragossa. Una escalada directa que relativitza la seva capacitat de superació. El Mamadou se’l mira, amb ulls d’admiració. Tenen complicitat, per amistat i bagatge personal. Aïllar-la per al moment de la fotografia amb l’ARA és gairebé una utopia. Des de fora, l’escena és de dos nens jugant a posar cara d’adult, d’esportista que ven cartells. “Mira, us col·loqueu aquí i quan digui tres us mireu, sí? Va. Una, dues i tres!” El fotògraf Manolo Garcia riu, perquè és inevitable. Són un perfil d’esportistes sense edulcorants, que funcionen pel que passa a la pista.

No sempre ha sigut així. Hi va haver una època en què l’extrem dret titular lluitava per un lloc a les convocatòries. Es va arribar a quedar fora del juvenil A de la seva generació, el gran caramel de la base. “Buf, va ser un moment dur. Érem a una de les sales de l’Olímpic perquè ens havien de comunicar les plantilles. Quan vaig veure que estava al B em vaig posar a plorar i a insultar l’entrenador perquè no m’havia promocionat. I resulta que va ser un any clau. Hi va haver un clic. El meu caràcter va canviar, vaig evolucionar”, assenyala. Gassama només aixeca els peus de terra per volar des de la cantonada del parquet.

Des d’aquell 2011 va estar dues o tres temporades tancat al gimnàs, cada dia, quan el pavelló estava en silenci abans de la sessió del primer equip i, de vegades, quan els filials posaven el punt final a la jornada d’entrenaments del club. “L’esport sempre fa justícia”, afirma Lancina. Els dos jugadors porten de casa una mirada global, ben treballada en el temps. “Sempre hi ha un motiu per tenir més o menys minuts a pista. Anys enrere jo era un nen i no pensava aquestes coses. Quan no jugues, veus el món al revés. El temps t’ensenya que les coses arriben. He après a valorar-ho tot, perquè no és només esport. A mi l’handbol m’ha canviat la vida. De petit era un gamberro, per dir-ho suaument. Sempre tenia problemes. Gràcies al meu entorn i la disciplina de l’esport vaig canviar. Sense ells no estaria en el bon camí. Potser hauria acabat a la presó. Bé, ja m’entens. Era una vida molt complicada. Ara sé què vull, què necessito”, confessa l’esquerrà.

Menys diners, més opcions

Moure’s per sota del radar mediàtic no ha de ser necessàriament dolent. “Mai hem sigut els típics jugadors que tenien fusta de Divi. Ningú ens ha tractat així, i crec que ens han fet un favor. Els nanos que apunten a cracs absoluts tenen una pressió que de vegades no els deixa treballar bé. Potser ens hauríem de plantejar si és bo posar etiquetes. No tots les assumim igual. Alguns sabem conviure millor amb la pressió i n’hi ha d’altres que no, perquè encara no són prou madurs o perquè n’han d’aprendre. El que s’ha de fer amb aquests esportistes és cuidar-los. Potser han de treballar de manera específica. Nosaltres teníem més llibertat i confiança. Això dona resultats. S’ha d’intentar trobar un equilibri”, apunta el llicenciat en CAFE.

El Mamadou signa una a una les seves paraules. “Jo tenia la pressió del moment, no de ser algú fonamental al club. Veia tan lluny l’opció del primer equip que m’ho prenia amb filosofia. Si hi arribo, bé, si no, doncs bé també, no passa res. Aquí el cap és clau. Havia de millorar perquè tenia una limitació molt clara. Era un jugador molt calent, que donava voltes als partits, que marxava a casa i em posava a plorar sol si les coses no em sortien. Em costava encaixar els mals moments. Això no ho he explicat a ningú”, comenta, aparcant per primera vegada el seu habitual somriure. Escura la beguda isotònica (professional fins al límit de la definició) i segueix.

“Ningú m’ha fet sentir que no tenia el nivell. La gent que prenia les decisions que m’afectaven, ho feia pensant en mi, en què era el millor per a la meva maduració. Quan un jugador és infantil o cadet no saps si tindrà un lloc a la primera plantilla. És impossible. M’he adonat que tot pot passar”, explica. L’esquerrà fa apologia del sacrifici. És, segurament, l’única premissa vàlida per viure de l’handbol, minoritari en grans sous.

“El nostre esport ha canviat. Abans era molt més professional, amb pocs joves, grans jugadors i estrangers. Ara la gent s’ha de buscar la vida, compatibilitza estudis, feina i esport. Els esforços són a totes les categories, eh. A Segona Divisió hi ha gent que no cobra, que ha de fer desplaçaments d’hores i hores en bus, arribar a un lloc, jugar, sortir, tornar a casa i anar a la feina. Fas handbol perquè te l’estimes. L’esport espanyol ha d’estar orgullós de tenir un bon grapat de jugadors així”, apunta l’extrem. És una reivindicació a mitges. La falta de recursos ha escanyat la competició, sí, però també ha obert l’aixeta de les oportunitats.

“Ara és un regal ser a l’elit. Hauríem de tenir dret a exigir més a canvi de jugar, però és tot al contrari. Crec que ara no pots aixecar la mà i demanar més. Tots sabem quin és el preu: l’agafes, o el deixes. Laboralment no crec que compensi, però sí per ser feliç. Si ho agafes, has d’esforçar-te. Em sento molt afortunat per ser jugador. Ens dediquem a una cosa que ens fascina. Aquest agraïment i la sensació de no haver-ho tingut fàcil fa que no puguem anar a mig gas. Som jugadors que ho deixem tot a la pista. És una qüestió de respecte per la gent que ha confiat en nosaltres. Tenir l’oportunitat i desaprofitar-la no és just. Crec que tenir aquest tarannà és donar un plus a la vida”, diu Lancina.

Qui és qui?

Borja Lancina. Jugador del Fraikin Granollers

Borja Lancina (Cardedeu, 1992) és el nou central del Fraikin Granollers. El jugador torna a casa després de cinc temporades lluny de l’Olímpic. Aquest estiu ha acceptat la trucada d’Antonio Rama i David Ginesta per ser el cap d’orquestra de la plantilla. “Soc nou i em toca posar-hi la màxima il·lusió. Els entrenadors m’han dit que faci el que sé fer, que per això m’han fitxat. Ara no m’han de formar. Respecto molt la feina que està fent l’equip”, diu. El també graduat en CAFE viurà l’experiència de ser un referent per a molts jugadors de la base. No fa tant de temps era ell qui anava els diumenges al Palau Olímpic per animar el primer equip. En aquella època, la referència era l’internacional Antonio García. Ara és un dels seus companys a la plantilla, reforçada per intentar repetir i millorar la tercera posició a la Lliga Asobal de l’últim curs.

Mamadou Gassama. Jugador del Fraikin Granollers

Mamadou Gassama (Granollers, 1993) és l’últim gran fruit del planter del BM Granollers. L’extrem dret s’ha consolidat al primer equip després d’anys d’evolució i molts minuts. Aquesta temporada afronta el repte de ser el titularíssim després de l’adeu d’Álvaro Cabanas. És el seu moment. “Em toca assumir aquesta condició. En tinc ganes, la veritat”, explica. L’esquerrà és ambiciós i es fixa nous reptes de primer nivell. Ja internacional amb la selecció espanyola d’handbol platja (ha disputat aquest estiu el Mundial de Kazan), Gassama somia vestir la samarreta del combinat estatal de Jordi Ribera. “Si soc sincer, és el meu següent repte. No he parlat mai amb el seleccionador, però sí que m’han dit que estic fent les coses bé. Tenir o no l’oportunitat d’anar-hi dependrà, primer, de mi”, assenyala.