ENTREVISTA

Aleix Segura: “En un entrenament puc arribar a adormir-me sota l’aigua”

Campió del món d’apnea estàtica. No competeix només per fer rècords del món i aparèixer al ‘Llibre Guinness dels Rècords’. A ell tenir uns pulmons privilegiats li permet disfrutar del mar en tota la seva plenitud

Aquest arquitecte de Barcelona és un enamorat de la Costa Brava. Aleix Segura (1986) va descobrir al mar el gust d’amagar el cap sota l’aigua, que es va convertir fa sis anys en una especialitat que l’ha portat a ser tres vegades campió del món d’apnea estàtica.

Per què va decidir posar el cap sota l’aigua?

De petit m’agradava anar a l’aigua: en general tots els de l’apnea comencem al mar. Et preguntes a quina profunditat pots baixar, quanta estona pots estar sota l’aigua...

Quan va decidir dedicar-s’hi?

El 2011. Sabia que el meu nivell era per competir a escala mundial. Vaig dedicar-hi un any i vaig millorar les marques. No hauria arribat a més de 10 minuts sota l’aigua si no hagués competit, perquè m’ho hauria pres com a lleure. Crec que tots els esports atlètics per definició no tenen límit. Sempre pots córrer, nedar o pedalejar més ràpid. O aguantar més estona sota l’aigua. Com que no tens un límit fixat, busques els teus propis límits, i com que l’apnea és un esport jove no és extremadament difícil posar-te a nivell mundial.

El cos humà no té límit?

Cada dia en tenim un, però el que aconseguim ara, fa 20 anys semblava impossible. En natació les noies han trencat els rècords de Mark Spitz, que era espectacular. A l’apnea també ha passat, una i mil vegades. Quan es va arribar als 5 minuts semblava que era impossible superar-ho, i ara ja anem per més del doble. I sabem que el límit ha de ser molt més lluny.

¿Però es pot arribar a estar 20 minuts sota l’aigua?

Segurament no, però tampoc m’atreviria a afirmar-ho amb rotunditat. Si fas càlculs, amb la quantitat d’oxigen que pot acumular el cos humà, als 20 minuts no hauríem d’arribar-hi, però al quart d’hora no és impossible. És mirar molt lluny, però tot arribarà.

Quan sap que està al límit?

Quan arribem a l’estat de patiment és per la hipercàpnia, per l’acumulació de CO 2. Això és el que ens causa la sensació de malestar, però el que ens limita realment és el dèficit d’oxigen, la hipòxia. Com es pot detectar? Són petits senyals, però bàsicament ho saps per experiència. Hi ha un estat previ a la desconnexió que et porta a fer moviments involuntaris. Si experimentes això saps que estàs al límit. Tens dificultat per centrar la visió, perds la noció del temps, no fas cas de les ordres del teu entrenador...

Vostè ha arribat al límit?

No he perdut mai la consciència, tot i que és relativament comú en aquest món. Jo vaig molt sol al mar, i si em passés seria gairebé segur home mort. No perquè et moris al moment, sinó perquè si perds la consciència acabes al fons del mar. Ho tinc molt instal·lat al cervell. En competició passa, però si en aquell moment et treuen de l’aigua és poc perillós: és un simple desmai, no una parada cardiorespiratòria. Et treuen de l’aigua, recuperes el contacte amb l’aire i respires. No he arribat a això, però sí als moviments involuntaris, el que es coneix com a samba. Llavors saps que estàs al límit.

No és perillós, per tant.

En competició, amb els estàndards actuals de seguretat, és molt segur: una mort en 70 anys, una xifra que no pot defensar ni el tenis de taula. Ara bé, quan ens estem entrenant nosaltres pel nostre compte al mar, el risc és molt més alt. Si no hi ha algú que t’està controlant, que et pot treure de l’aigua, és perillós. En canvi, si tens algú pendent de tu el risc és pràcticament nul, sobretot en piscina. Això sí, no hi ha cap altre esport en què et fallin els músculs i la consciència al mateix temps. Hi ha esports psicològics, com la marató, que són impressionants i en què pots arribar al mur, però normalment no s’hauria d’arribar a caure inconscient. A l’apnea, en canvi, és un risc potencial. Enfrontar-se a això fa que sigui l’esport físicament i mentalment més dur que hi ha.

Què ha aconseguit fins ara?

Tres campionats mundials i un rècord Guinness d’apnea estàtica amb oxigen: vaig estar 24 minuts i 3 segons sota l’aigua. Si normalment respirem un 21% d’oxigen, en aquest cas era més d’un 90%. En competició, respirant normal, aguanto més de 10 minuts.

I què vol aconseguir?

Arribar als 10 minuts i mig. És una expectativa, no una exigència.

Què passa en aquests 10 minuts?

Hi ha un ideal i la realitat. L’ideal seria estar concentrat a mantenir les constants vitals baixes, el pols, la temperatura corporal: estar tan relaxat com sigui possible. En l’entrenament s’aconsegueix. Jo, per exemple, arribo a un estat de somnolència, d’adormir-me sota l’aigua, despertar-me de sobte i dir-me “No sé on soc”, tot i que no és l’ideal perquè perds la referència del temps. Has d’evadir-te dels pensament aliens perquè el cervell consumeix prop del 30% de l’oxigen, i tot el que puguis rebaixar de pensament, millor. Hi ha gent a qui li funciona el pensament positiu, però a mi no.

Per a què li serveixen totes aquestes hores sota l’aigua?

Jo ho aprofito per anar al mar, passar-m’ho molt bé i agafar el peixet per sopar.

Etiquetes

Més continguts de