Un Arsenal menys Arsenal i més antagonista del Barça

BarcelonaL'actual Arsenal pot ser molt més rival del Barça del que ho ha sigut en les últimes temporades. Després d'un llarg exercici de prova-error, Arsène Wenger ha trobat la tecla per fer del seu etern projecte prometedor un projecte guanyador molt més fiable. Si més no, l'equip transmet ara més capacitat de competir que altres Arsenals amb més fases de bon joc però menys recursos per endur-se segons quin tipus de partits que se li encallaven. Els 'gunners' d'ara són més versàtils i tenen més capacitat per resoldre diferents escenaris. I, contra el Barça, probablement hauran de treure suc d'una de les seves millores: el control de l'àrea i la sortida al contraatac. Serà especialment determinant veure quina influència pot tenir Özil en les transicions i de quina manera s'imposa el trident a la personalitat ofensiva de la línia defensiva anglesa.

Un porter, una garantia

En un equip que prioritza tenir la pilota, s'acostuma a ignorar la importància del porter per arrodonir la personalitat del grup. La consistència del seu pla, la confiança a dur-lo a terme. L'arribada de Petr Cech al vestidor 'gunner' ha derivat en un Arsenal molt més segur en el seu pas endavant, conscient que al darrere té un porter que és una garantia. Amb l'ex del Chelsea, a més, l'Arsenal accepta més còmodament fases defensives llargues, segur de dominar les accions d'àrea, les centrades, el joc directe, els atacs continuats d'un rival que el pugui sotmetre (com el Bayern en la fase de grups, per exemple). És on s'esquerdava i és on, ara, se sent més avalat.

Sobrietat sense brillantor

Cech no és l'únic element que aporta solidesa a l'àrea. La parella de centrals (habitualment Mertesacker i Koscielny, o Gabriel) també és de perfil contundent en accions aèries. Sembla, a més, una conseqüència lògica i directa de l'estructura col·lectiva, que tendeix a deixar més desocupades les bandes pel rol ofensiu que assumeixen els laterals i, per tant, habiliten els rivals a atacar-los pels carrils exteriors.

Amb la pilota als peus, a més, no es compliquen la vida. Preferentment, Wenger no els dóna més responsabilitat que la bàsica d'iniciar el joc, i ho fa per la via més fàcil, ja sigui amb passada al peu al lateral pròxim o a l'interior, que baixa per recollir la pilota i crear joc.

Bandes amb protagonisme

Les bandes de l'Arsenal són actives, poderoses, protagonistes. Wenger ha posat les bases del seu pla ofensiu en dos laterals amb projecció. No és casualitat, doncs, que els habituals tinguin segell Barça (Bellerín) o selecció espanyola (Monreal). És l'exblaugrana Bellerín qui ataca amb més freqüència i explosivitat. El seu duel contra Neymar (i Iniesta) serà trepidant.

La incorporació dels defenses provoca situacions de superioritat amb els extrems, que accepten jugar oberts (Chamberlain, Walcott, Welbeck) però tenen capacitat per filtrar-se per dins i ser perillosos, sobretot Alexis Sánchez. El xilè parteix des de la zona esquerra i, sempre que pot, s'ajunta amb Özil per la zona interior, darrere del davanter centre, on se sent alliberat per explotar la seva verticalitat i valentia en el duel amb l'última línia defensiva.

Un pulmó al mig

Un dels salts qualitatius d'aquest Arsenal és la presència de Coquelin al mig del camp. El francès vigila la pèrdua de pilota, cobreix molt de terreny amb generositat i fa sostenible el pas endavant dels seus companys. Intervé abans que els centrals, més aviat lents, es vegin intimidats pel possible contraatac del rival.

El francès rep l'ajuda de Ramsey (Cazorla serà baixa), un futbolista amb capacitat física per fer treball defensiu però que assumeix la responsabilitat d'incorporar-se a l'atac i acompanyar Özil. El moviment en ruptura del migcampista és habitual, per entrar des de segona línia i per sorpresa.

Özil per transitar

Un altre dels elements que ha modificat substancialment l'actitud de l'Arsenal és Mesut Özil. L'alemany, per qualitat i mobilitat, s'adapta a la capacitat combinativa que l'equip anglès intenta mantenir en dies còmodes, però aporta un extra decisiu de visió de joc i lectura d'espais per contraatacar. Si l'Arsenal aconsegueix connectar amb l'exmadridista als pocs segons de recuperar la pilota, passen coses i passen molt ràpidament.

Giroud és la peça de referència que permet guanyar temps per desplegar l'equip. El francès aporta més pel que genera des de la intimidació (fixar el central, estirar el rival i tocar de cara, crear un espai, amenaçar en el remat) que directament pel que fa com a golejador.

El recurs de la pissarra

Encara que sigui menys anglès que altres anglesos, l'Arsenal segueix sent un equip amb capacitat per trencar un partit des de les accions a pilota aturada. Contra el Leicester, per exemple, va desempatar en l'últim sospir amb una falta lateral rematada per Welbeck. Defensivament, la presència de Cech el fa estar segur i, en atac, té centímetres per intimidar i tacte per ser precís en la centrada. Serà una carta amagada.