Jordi Osúa: “Vázquez Montalbán encara és una brúixola per al barcelonisme”

BarcelonaJordi Osúa, doctor en ciències de l’activitat física i de l’esport, ha passat els últims 10 anys estudiant l’obra de Manuel Vázquez Montalbán. Osúa presenta avui el llibre Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport, en què es recullen els principals articles sobre el Barça d’aquest escriptor.

Per quina raó cal recuperar el Vázquez Montalbán barcelonista?

Bàsicament, perquè és l’artífex d’una concepció del barcelonisme encara vigent. És una figura clau per copsar el sentit del “Més que un club”. Va ser un dels primers intel·lectuals a prendre’s seriosament el futbol i el Barça.

Què s’hi troba de nou, al llibre?

Aquesta recopilació de 128 articles n’inclou alguns d’inèdits a Catalunya. Vaig anar a l’Agència Literària Carmen Balcells, on van deixar-me veure tot el material que tenien relacionat amb Vázquez Montalbán. Hi vaig trobar articles escrits a màquina i enviats per fax a revistes o diaris estrangers en què explicava què era el Barça. Textos clau per entendre la visió que molta gent tenia del club en altres països. El 1987 la revista Catalònia Cultura, una publicació creada per explicar alguns trets de la cultura catalana a Europa, li va demanar un text sobre el Barça. Allà va escriure per primer cop que el Barça era “l’exèrcit d’un país desarmat”. Una frase que va reelaborar després, fins a arribar a la fórmula “exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya”. Els mitjans internacionals li demanaven sovint que escrigués sobre el club. En un d’aquests articles, destinat a una revista alemanya, va afirmar que l’estadi del Barça s’havia convertit en un acte de resistència política, un fet extraordinari en la història de l’esport.

¿On es configura la imatge personal del Barça de l’escriptor?

A la seva infantesa al Raval, quan coneix un Barça que havia donat suport a la República i, per tant, havia patit la repressió franquista. Amb una mare amb arrels murcianes i un pare d’origen gallec, coneix un Barça que actua com un element d’integració juntament amb la llengua i la cuina. Ara bé, quan arriba a la universitat, entra en contacte amb un món majoritàriament burgès. Llavors era una excepció que algú com ell, d’una família treballadora i humil, arribés als estudis superiors. També troba una universitat on des dels sectors marxistes es mira amb sospita el futbol. I arracona la seva afició, malgrat conèixer gent com l’Anna Sallés, que serà la seva dona, o Josep Termes, que també eren culers. Però el futbol aleshores no era una prioritat. S’uneix a lluita antifranquista i acaba a la presó, on passa gairebé un any i es reconcilia amb les seves arrels, recupera el valor de la cultura popular... i la passió pel futbol.

Comença a fer el seu camí...

Després de ser empresonat es produeix un cert desencís amb la gent del partit. Podríem dir que no volia rebre lliçons de qui l’acusava d’estar poc compromès, quan ell havia patit la presó i altres no. Fins i tot diu que prefereix creure més en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, que no pas en Carillo o el Guti -en referència a Antoni Gutiérrez Díaz, que va ser secretari general del PSUC-. Decideix defensar la seva passió irracional pel futbol, i reservar la raó per a la política. La temporada 1967/68, a més, un grup d’amics (Borja de Riquer, Jordi Argenté, Sergi Beser i la seva dona) aconsegueixen seients contigus a l’estadi. Aquests professors universitaris, juntament amb altres intel·lectuals d’esquerres, es trobaven després dels partits al pis de Montalbán del carrer Maria Barrientos, al costat del Camp Nou, per parlar fins a la matinada.

¿Aquests anys són claus per a la creació del seu discurs sobre el club?

Són cabdals. Cal pensar que a inicis dels anys 70 Joan Josep Artells fa un estudi sobre la història del Barça i descobreix la forta relació del club amb el catalanisme anterior al franquisme. Vázquez Montalbán en va escriure el pròleg, i va donar continuïtat així als seus articles. El 1962, amb la seva detenció, li van retirar el carnet de periodista i va patir per trobar feina. El 1969, però, publica la famosa Crònica sentimental de España a la revista Triunfo, on ja parla del cas Di Stéfano. És un punt d’inflexió en la seva trajectòria periodística. Un mes després, a la mateixa revista escriu Barça! Barça! Barça!, per explicar la dimensió política del club a partir de les paraules del president Narcís de Carreras: “ Debemos luchar contra todo y contra todos porque somos los mejores y representamos lo que representamos ”.

I amb la democràcia, arriba Núñez.

Ell se sentia més còmode amb Montal, tot i que també el va criticar. A les eleccions del 1978, es va decantar per Ariño i avisava que després de la victòria electoral de l’esquerra determinats sectors econòmics pressionarien a favor de Núñez, un constructor que havia fet fortuna a la Barcelona de Porcioles. El lema nuñista era “Un Barça triomfant”. Pretenia bandejar la significació política del club, enfocant-ho tot cap a l’èxit esportiu i patrimonial. Montalbán va ser molt crític amb aquest plantejament i, després, quan Núñez va festejar amb al catalanisme, també va considerar que ho feia per tapar les derrotes esportives.

¿Hi ha el risc que Montalbán es converteixi en una marca i que vulguin obviar el seu caràcter combatiu?

El risc existeix, però la gràcia d’aquest llibre és precisament permetre que la gent accedeixi als escrits originals. És un antídot contra la seva possible instrumentalització, ja que a cada article deixava clar el seu punt de vista.

Vázquez Montalbán no hauria tingut temps per descansar avui en dia...

Tindria molta feina, és ben cert. Però, segurament, seria una ploma incòmoda a banda i banda. Malgrat que han passat 15 anys des del seu últim article, el pensament de Vázquez Montalbán encara és una brúixola per al barcelonisme. Bona part del seu discurs forma part de la memòria col·lectiva del Barça. Ara bé, a la seva obra no tothom hi trobarà el que voldria sentir. Hi trobaran un autor fidel a les seves idees.