El Madrid té a les seves mans la frustració del Barça
La dificultat per generar perill més enllà de Messi i la gestió de la plantilla comencen a preocupar
BarcelonaDurant una estona, el Barça va transmetre bones sensacions al Sánchez Pizjuán. Molt bones, de fet. El sentiment de satisfacció amb l’actuació de l’equip era generalitzada i, potser, poc habitual: tots els jugadors tenien el seu moment. No era cosa només de Messi, de Ter Stegen o d’una altra acció genial i puntual d’algú. Tots estaven bé. Ter Stegen iniciava el joc amb lucidesa, a Lenglet i Piqué se’ls veia dominants i a camp contrari, Semedo avançava amb decisió, Jordi Alba empenyia per instal·lar-se a l’últim terç, Busquets estava finíssim al primer toc i Arturo Vidal i Rakitic expressaven a la perfecció el seu triple paper: atraure, tocar àrea i compensar. A dalt, Braithwaite oferia cames fresques, Suárez lluïa precisió i energia, i Messi es movia actiu enmig de l’encert dels companys.
El miratge va durar trenta minuts. Després de la pausa per hidratar-se el Sevilla va agafar embranzida i va igualar les coses. I en aquest context d’anar de tu a tu, es van reobrir debats que ahir encara ressonaven amb força a Can Barça. Per què li costa tant a l’equip generar ocasions? Qui, a banda de Messi, té capacitat per desequilibrar a la plantilla? Quina capacitat física té l’equip per mantenir alts nivells d’intensitat als partits? Quin ha de ser el rol d’Arthur? I el de Griezmann? I quin paper han de tenir els nanos del planter en aquest moment?
Les mirades per buscar respostes van de la gespa a la banqueta i de la banqueta a la gespa, i entre els retrets que rep Quique Setién, el més repetit és que no està aprofitant prou les cinc substitucions. En el 0-4 davant el Mallorca, el tècnic va completar els cinc canvis, amb l’últim al minut 84 perquè Frenkie de Jong va alertar d’unes molèsties. Davant el Leganés, després del 2-0 es va donar descans a Piqué i Arthur perquè entressin Umtiti i Riqui Puig. I divendres davant el Sevilla només es van fer tres substitucions. La tercera va ser l’entrada de Riqui al minut 88, amb poc marge per intervenir.
Una primera explicació és lògica: les baixes de De Jong i Sergi Roberto van exagerar la falta de fons d’armari del conjunt blaugrana, que només tenia cinc futbolistes del primer equip entre els dotze suplents. Ansu Fati va ser la carta habitual que no va arribar a tenir minuts. La resta eren Araújo, Monchu, Collado i companyia. Difícil paper per a ells contra un Sevilla agressiu.
També hi ha altres consideracions més subjectives i que tenen a veure amb el rendiment futbolístic d’alguns jugadors cridats a ser principals. Arthur fa mesos que viu empresonat en l’etiqueta de jugador que assegura possessions i guarda l’estil, però el soroll sobre el seu futur i les seves suplències constants constaten que li està costant pujar de nivell. Està molt lluny de ser el jugador transcendent que era al Grémio, on era més agressiu defensivament (amb 2,4 intercepcions per partit), més profund en la passada (explorant fins i tot les opcions en llarg) i més vertical en la conducció (acabant amb xut o amb passada filtrada als davanters). En els minuts que va jugar a Sevilla va tornar a abusar d’acostar-se massa a la pilota quan no era necessari que sigués a la base de la jugada i de fer-ho tot al trot, un pecat que continua sense polir.
L’ull crític blaugrana tampoc deixa sense càstig Griezmann, de qui l’afició esperava alguna acció que compensés els 120 milions d’euros en un quart d’hora. Amb l’ex de l’Atlètic passa que, quan se’l compara amb Suárez, triplement implicat en l’engranatge ofensiu de l’equip quan juga, els impacients amb el francès s’esveren. I tant és que torni a fer-se evident que el tercer soci a l’atac, es digui Antoine o es digui Martin (Braithwaite), té difícil el seu rol en la societat Messi-Suárez. Només Ansu Fati sembla fet amb el patró necessari de desequilibri, velocitat i gol que reclama fer el trident. Però té 17 anys i cal anar gestionant-li els minuts. Mentrestant, la disciplina i el desplegament físic d’Arturo Vidal i de Rakitic acaben sent la millor solució col·lectiva.
Pendents del Madrid
Passen les jornades postcoronavirus i la sensació que tot continua igual, amb Messi més constant que mai però tan aïllat com sempre en l’aspecte ofensiu, altera el barcelonisme. Que avui el Reial Madrid es pugui posar al davant en la classificació si suma els tres punts a Anoeta davant la Reial Societat (22 h) no fa sinó atiar el foc al voltant del joc de l’equip. La maniobra psicològica de Piqué sembla l’única esperança, mentre s’espera un partit rodó. Un partit rodó que duri 90 minuts.
