Rondant una paret per evitar el frontó

BarcelonaLa pilota com a arma o com a refugi. L’eclosió futbolística del Barça s’ha explicat sempre -amb Cruyff, amb Van Gaal, amb Rijkaard o amb Guardiola- des d’aquest equilibri entre una possessió per ferir i una possessió per no ser ferit. Atacar a través de la passada sempre ha sigut, en paral·lel, defensar-se a través de les passades. Tot era -i és- qüestió de destriar en quins moments, en quines zones i a quins companys s’ha d’activar, per avançar amb el control de la pilota o, quan convé, com a mínim per no perdre-la.

El segell blaugrana ha quedat tan marcadament catalogat en aquesta intenció de joc de tenir -o almenys voler tenir- sempre la pilota, que els rivals fa anys que saben que l’estat anímic del Barça també es mesurarà en funció del ritme de circulació que es veu sobre la gespa. No és una qüestió numèrica. No són percentatges de possessió ni nombre de passades. Són rivals superats en cada combinació, o són accions a un o dos contactes, o són moviments per generar espais o són controls orientats cap endavant. El Barça pletòric no és el que marxa de Stamford Bridge amb la xifra rècord de 894 passades intentades -la dada més alta en Champions d’aquesta temporada- ni el Barça que domina la possessió amb un 73,1% davant de tot un Chelsea a casa seva. El Barça fresc, el Barça lúcid, el Barça poderós és el que mareja els rivals amb un ritme de pilota vertiginós, i no va ser la versió vista dimarts, en què van faltar aproximacions a porteria (només 2 remats entre pals, 8 passades dins de l’àrea i una única centrada rematada de 13 intentades) i capacitat de desequilibrar (amb només 7 de 17 regats resolts amb èxit). L’espès plantejament d’Antonio Conte, recollit en un 5-4-1 quan defensava en camp propi, no ho facilitava però tampoc és el Barça que s’està veient aquesta temporada en la majoria de grans escenaris.

Hi ha qüestions contextuals que convé recordar per ampliar la perspectiva i donar valor a la capacitat de l’equip per madurar els partits durant una hora per rematar-los quan s’atreveix a obrir-los. L’anada de vuitens de final fa anys que se li ennuega al Barça, que agafa embranzida un cop se supera la primera ronda d’eliminació. Però les sensacions que es recollien a Londres destapen, enmig de l’alegria per un magnífic resultat ateses les ocasions creades i els pals de Willian, que el Barça no té curades algunes ferides d’experiències passades. Les més recents van ser sagnants i han portat Valverde, que s’ho va mirar amb fredor des de la distància, a posar-hi capes de gasa i cotó. Primer curar, després destapar. L’equip ha assumit les fragilitats que li han detectat els adversaris més potents i intenta avançar fent-se el fort. I fer-se el fort, en clau Barça, vol dir fent veure que tot segueix igual. Tenint la pilota. Prenent-li al rival.

La diferència la trobem en la intenció d’aquesta normalitat, i dimarts el Barça transmetia més respecte pel contraatac blue que confiança en el seu atac, més enllà de Messi. La por que els partits siguin un frontó, i que cada acció de risc torni en forma de contracop letal, com havia passat a París o Torí l’any passat, davant del Madrid a l’estiu, o contra l’Atlètic o el Bayern fa un parell de temporades, converteix la possessió del Barça en plana i previsible. A Londres, només el 8% de les passades intentades van ser verticals. La majoria es limitaven a desplaçar el joc de banda a banda. Les quatre combinacions més repetides uneixen jugadors pròxims (Iniesta i Rakitic, a Alba i Sergi Roberto, o Busquets als seus dos companys al mig). Passada curta, segura i amb poca intenció més enllà de guardar la possessió. De les 23 passades que Busquets va fer a Messi, només en el 30% el deixava per darrere dels pivots. Les altres recepcions eren lateralitzades. Planes, altre cop. I, així, el Chelsea, com havien avisat el Getafe o l’Alabès, pot resistir.

La crítica a la poca imaginació en un context amb tan poc espai s’ha centrat en un nom, el de Paulinho, a qui no compensa prou la feina sense pilota amb la poca influència que té quan l’equip la té. El brasiler juga més enrere (53%) que endavant, buscant seguretat. “En partits així no es poden fer experiments, els entrenadors busquem certeses”, deia Valverde, recordant que Dembélé, per lesió, no ha pogut demostrar que el seu regat i conducció no provoquen pèrdues descontrolades, sinó que esquerden les parets. És el següent pas de Valverde: que la pilota no sigui un refugi i torni a ser l’arma d’atac.