El Barça no és favorit, sinó favoritíssim: us explico per què

BarcelonaHa estat tancar-se el mercat de fitxatges i començar a rodar la pilota que el barcelonisme s’ha llançat en tromba a teràpia. Haver conquerit la Lliga més vital en dècades enmig d’una situació institucional dramàtica no ha servit per reforçar la moral col·lectiva ni per bastir un cert optimisme. I aquí estem, a inicis de setembre, tan orgullosos del nostre equip com ho estaríem d’una bici rovellada i pudent rescatada de l’abocador.

El desànim col·lectiu em xoca per raons tangibles i per factors més emocionals. Si el Barça va tenir un dèficit evident l’any passat, era la manca de creativitat de mig camp endavant. Teníem en total un jugador creatiu, Pedri, que no va faltar a la seva cita amb les lesions. Era fonamental clonar-lo i ara tenim Gündogan, un crac que sap rebre, girar i trobar espais, i que té peus de seda per abastir els davanters. Amb permís de Rodri, parlem del jugador més decisiu del City campió de tot fa només uns mesos. 

L’altre factor bàsic per pensar que el joc ofensiu de l’equip es multiplicarà per deixar enrere el record de la Lliga de l’1 a 0 és la meravellosa, catàrtica i guaridora sortida de Dembélé. Res fa créixer un equip com l’adeu d’una falsa estrella, sobretot quan aquesta absorbia –i perdia– tantíssimes pilotes com el feliçment traspassat jugador francès. I a aquest adeu balsàmic s’hi suma la irrupció d’un fenomen brutal com és Lamine i a qui no veiem sostre. 

Parlant de creativitat, ja els vaig dir en una altra fàtua fa unes setmanes el que em semblava João Felix. És un geni, i si s’ho proposa pot fer fer un salt de nivell a l’equip. I això és notícia, perquè malauradament tenim una davantera on n’hi ha que, encara que s’ho proposin, arriben on arriben.

La resta és sabuda: mantenim la defensa d’època de la temporada passada, amb la novetat d’un lateral dret talentós, i una plantilla curta i, per tant, més fàcil de mantenir endollada. 

Però tan important com els cromos ho és el cicle, i aquesta 2023-24 no pot portar millors auguris. És llei del futbol que les segones temporades dels equips campions són les millors. Les dinàmiques de vestidor es consoliden, la línia de joc millora i, el més important, es manté la gana, perquè no hi ha hagut prou triomfs perquè aparegui la corrosiva autocomplaença. 

Alguna cosa d’això saben a Madrid. El gran rival ha començat la Lliga amb un ple de victòries penjat de la gepa de Bellingham, però el cert és que parlem d’un vestidor en què molts ho han guanyat tot repetidament, amb pesos pesants que ja són veterans amb aromes de lliga àrab i on s’ha sumat la lesió de peces clau com Militão o Courtois. 

Comptat i debatut, no hi veig discussió. El campió pla i imperfecte de l’any passat no és favorit, sinó favoritíssim. Per això el repte de l’equip blaugrana ja no serà guanyar, sinó divertir l’afició i comportar-se com el que és: el Barça.