El Barça, entre Tebas i Florentino
El Barça es va convertir en aliat de Florentino Pérez força abans que Joan Laporta arribés al poder, quan Josep Maria Bartomeu va decidir sumar-se al projecte de l’embrionària Superlliga. L’expresident no va tenir cap vergonya d’anunciar-ho mentre dimitia: una herència que Laporta mai ha rebutjat per raons econòmiques. Per molt que de portes enfora dediqui frases provocatives d’aplaudiment fàcil al Madrid, el cert és que va de bracet amb Florentino, xarrupant caps de gamba en una taula mentre discuteixen estratègies. En aquest marc és on també s’ha de llegir el conflicte amb Javier Tebas, que ja encadena uns quants capítols des del no reiterat a CVC, amb comiat traumàtic de Messi inclòs quan encara no s’havien inventat les famoses palanques –aconseguides, en part, gràcies a Florentino.
Sigui com sigui, les palanques van demostrar que hi havia vida més enllà dels càlculs de Tebas i que, no només era una vida que podia ser millor, sinó que era possible funcionar d’una manera autònoma al marge del que dictés el màxim dirigent de la Lliga i el seu control econòmic extrem. CVC no era la gallina dels ous d’or i tots els clubs adherits al projecte van veure com el Barça s’havia organitzat per fitxar de tot i bé, amb Lewandowski com a cap de cartell entre petards i confeti. A Laporta només li va faltar dir-li a Tebas: “Aguántame el cubata, Javier”. Algú es podia plantejar que això quedaria així? Ara és Tebas qui contraataca amb mesures que dificulten encara més la llibertat de moviments del Barça, posant frens a les palanques i evitant que la venda parcial de BLM sigui la solució blaugrana per fer front al mercat d’estiu. El cubata ja està tan calent que sembla escudella.
Enmig d’aquest foc creuat, però, no hauria de quedar diluït un debat necessari: ¿una entitat com el Barça ha de desprendre’s de patrimoni sistemàticament i cremar ingressos futurs per invertir-los en la urgència fugaç dels fitxatges? Aquesta pregunta se la fan des de fa temps algunes veus en el si de l’entitat, que saben els riscos que això pot comportar. El que està clar és que trobar aquesta mena de respostes hauria de ser responsabilitat única i exclusiva dels clubs amb els seus propis mecanismes d’autocontrol, no pas d’un senyor que té extralimitades les competències i funcions. De l’adeu de Messi ja ha passat un any i 4 mesos, però el Barça continua atrapat en aquest escenari tan poc sobirà: entre la mà de ferro de Tebas i la –de moment– imaginària Superlliga de Florentino. Fins quan?
